Els Tomasets, una festa singular

Joan Antoni Vicent Cavaller

El 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, es formava al nostre poble un Ajuntament de farsa. Eduard Ranch Fuster, poc després d’acabada la guerra de 1936-39, es va interessar per la festa, tot prenent uns apuntaments que va enviar a l’antropòleg Julio Caro Baroja, nebot del novel·lista Pío Baroja. La carta, servada actualment per la seua filla Amparo, està datada el 4 de gener de 1942, i va ser reproduïda anys després (Caro 1975: 319-321). Julio Caro va estar a La Vilavella en casa de Ranch (carrer de Sant Vicent) el 31 de desembre de 1943 (Ranch 1996).

Caro Baroja i E.Ranc 001

D’esquerra a dreta, Derek Traversi, Julio Caro Baroja i Eduard Ranch. La Vilavella, 31 desembre 1943.

Heus ací, íntegre, l’informe:

MÁS REYES DE INOCENTES, AYUNTAMIENTOS Y ALCALDES BURLESCOS.

En Aragón, el “rey de Inocentes” suele ser a veces una persona que se elige en una tertulia o reunión y a la que se le dirigen las bromas más pesadas. Pero lo más corriente es que el rey éste tenga una autoridad conforme a los datos que antes se han visto.

En los pueblos de la costa mediterranea se elige uno al que llaman “Alcalde inocente”. En Torralba (Castellón), dicho alcalde publicaba órdenes y ponía bandos, e incluso castigaba con multas, todo jocosamente. En pueblos de la misma provincia se elegía un ayuntamiento burlesco entero, y en Fanzara tres vecinos se vestían de reyes y mandaban.

(…) Mi buen amigo Eduardo Ranch me ha descrito la fiesta de Inocentes en Villavieja de Nules, tal como se celebraba hace unos años. He aquí su informe, que es muy interesante, por lo mismo que es más detallado que los anteriores provenientes de la provincia de Castellón: “También en este pueblo se elegía ese ayuntamiento burlesco en el día de Inocentes… Tras de pedir permiso a las autoridades verdaderas, aparecían ese día de Inocentes por la mañana, dando una vuelta por el pueblo, unos hombres tocando en depósitos de lata, como en tambores. El ayuntamiento burlesco se constituía en alguna casa particular, o tal vez mejor en alguna taberna, y el alcalde solía llevar a guisa de vara una galga de carro; a manera de libro se llevaba lo que aquí llaman una “selleta”, esa pequeña silla que llevan los caballos en las faenas del campo; y un cuerno de carnero a modo de pluma o palillo de escribir.

Se mandaba luego hacer el pregón al alguacil (que me dicen los viejos era siempre el mismo, y cuando murió aquel lo sustituyeron con otro que fue siempre el mismo también), y este alguacil hacía el pregón por las esquinas. Había alusiones irónicas y burlas pintorescas a cosas que habían sucedido en el año dignas de tomarse a broma (existía y existe la frase “no faces això que eixiràs en el pregó dels inocents = no hagas esto, que saldrás en el pregón de los inocentes”).

Pero había una fórmula clásica en el pregón que se repetía invariablemente todos los años. Decía así: ”D’orde de l’alcalde i el govern nou que ha entrat hui, se fa saber: que ningú estiga al sol ni a la sombra, ni dins de casa ni fora, ni anant ni estant parat, ni gitat ni dret, baix la pena de la roba remesclà” (“De orden del alcalde y el gobierno nuevo que ha entrado hoy se hace saber: que nadie esté al sol ni a la sombra, ni dentro de casa ni fuera, ni andando ni estando parado, ni acostado ni derecho, bajo la pena de la ropa remezclada”).

Luego se procedía a multar a los infractores… El ayuntamiento burlesco multaba, pues, a cuantos encontraba, y entraba en las casas, y ponía multas también. En las tiendas y tabernas comprobaba las pesas y medidas, y me parece que en las últimas comprobaría y probaría alguna cosa más. Ponía multas enormes: treinta mil, cuarenta mil pesetas. Pero se contentaban con unas perras… que entre todas servían luego para pagar una comilona.

Por la tarde, a los que constituían el ayuntamiento burlesco se les gastaban bromas. Se les llamaba “tomasets” y se les daba una palmada o un tirón de la blusa y se les decía: “Tomaset, si m’alcances, un dineret” (Tomasito, si me alcanzas, un dinerito).

Y entonces, los “tomasets” corrían tras los bromistas, y a veces no sólo por el pueblo, sino por las colinas próximas. Me figuro, sin embargo, aunque no lo recuerdo, que a algún “tomaset” le sería difícil correr después de la comida.

Terminaba el día con una nueva cuchipanda en la taberna…

También he conocido aquí un hombre a quien llamaban el rey, y parece que lo era ya de abolengo: no he podido comprobar por qué motivo”.

Altres dades. En una de les llibretes d’apuntaments d’Eduard Ranch apareix també ressenyada la festa dels Tomasets. En línies generals l’exposició coincideix amb la carta que el musicòleg va trametre a Julio Caro Baroja. Hi ha, tanmateix, dues composicions que convé reproduir:

1.- Es busquen uns lladres. Tenien entre cinc o sis un gran empedrat, i anaren a dur vi de Nules, / en dinés i bota emprats. / Se n’ixqueren de la via / per valdre’s de l’ocasió, / entraren pel camí de l’Horta / per un gran feix de favó. / I per estar millor la dansa / ho empraren de ca Peransa.

2.- Qui vullga dependre d’entrar als tomasos / acudirà a casa Castellano, / a l’hostal de les Quatre Portes, / per a que el puguen provar.  

Per la meua part vaig col·lectar aquestes altres dues:

3.- Qui vullga dependre / d’empalmar graneres i gàbies, / cepets i rateres, / anirà a ca Mortalla / que allí estarà ell, / apanyant paraigües, / cossis i llibrells.

4.- Tots els que dependre vullguen, / senyores, de fer sabó, / acudiran a ca… / que allí el fan de superior. / El van ficar en una tina / i el van pujar al terrat, / com l’aigua era molt fina / el sabó no s’ha quallat.

Enginy i humor intel·ligent a cabassos. Les cobles 1 i 3 ens cal emplaçar-les, específicament, a la Vilavella. Perança (Esperança Casino) era la mare del dolçainer Pasqual de Rovell (1897-1981). I Mortalla, arrossegava un renom encara vigent.

Va ser una gran sort que n’Eduard prengués la iniciativa de compilar el desenvolupament de la festa, requerit, sens dubte, per Julio Caro, que ja aleshores planejava una estudi antropològic d’aquestes festes d’Innocents. Perquè, en cas contrari, avui estaríem privats de conèixer-la en tota la seua extensió, doncs, pel que sembla, es va deixar de representar ja durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Als anys 90 vàrem tindre ocasió d’entrevistar a gent que encara recordava alguns detalls, bàsicament coincidents amb la descripció de n’Eduard Ranch. Especialment interessants foren els comentaris que ens va fer Josefa Recatalà Beltrán, primera vilavellera que va arribar als cent anys:

– Els membres de “l’Ajuntament” anaven vestits amb capots, capes que empraven els participants en els “rosaris dels hòmens”.

– La selleta, on s’anotaven, fictíciament, les multes imposades, era denominada El llibre del Govern.

El tio Peller i el tio Peles eren esmentats com a components entusiastes de les últimes edicions dels Tomasets.

– Martín Yturrioz de Aulestia y Berdejo (així es denominava), secretari de l’ajuntament entre 1925-1931, es va sorprendre molt en assistir, per primera vegada a una representació dels Tomasets i oir-hi el ban “del Govern Nou”.

Origen de la festa. Caro Baroja (obra citada) inclou aquestes festes de reis i alcaldes d’Innocents (juntament amb els “obispillos de San San Nicolás”, “los reyes de la faba”, los de Navidad y los de porqueros y pastores) en un conjunt que deriva de les Saturnalia romanes, festes dedicades al déu Saturn que s’iniciaven el 17 de desembre, coincidint amb el solstici d’hivern. Saturn era, en principi, el déu de l’agricultura. Havia regnat en el Laci, durant l’època en què tots els homes eren iguals; i els havia ensenyat a viure, quasi sense treballar, enmig d’una gran abundància. Per ço era considerat el seu regnat com l’Edat d’Or. Una extraordinària alegria caracteritzava les celebracions en el seu honor. Durant l’Imperi, s’elegia, d’entre un grup de joves, un rei. El seu regnat tenia caràcters còmics i burlescs.

Paral·lelismes. De la lectura de l’obra citada de Caro Baroja es desprèn que festes similars a Els Tomasets es celebraven a moltes localitats d’Aragó i València. Cenyint-nos a la comarca de la Plana, destacarem la presència, al Vila-reial medieval, d’un “rei Moixo”, dirigent d’una colla de fadrins que actuava durant les festes de Nadal (Doñate 1973: 131). En Artana, i en dies més acostats als nostres, es celebrava el jorn dels Sants Innocents, la Festa del rei de Miques, descrita per Josep Herrero Cabanyes (Herrero 1981). Alguns dels elements integrants d’aquesta festa serven un fort paral·lelisme amb la nostra dels Tomasets. A tall d’exemple, aquesta fórmula d’un parlament del rei de Miques: Ací mateix es reconeix: Que ningú camine demà ni dret ni gitat, ni recte ni tort, ni assentat ni ajupit, ni cul per amunt ni cul per avall. A les Alqueries, a principis del segle XX, i en el mateix dia, es formava un ajuntament nou, l’agutzil del qual proclamava, de tant en tant: Per orde del senyor alcalde i del seu ajuntament, se fa saber: que ningú estiga ni al sol ni a la sombra, ni dins ni fora, ni baix ni dalt, ni gitat ni dret, si no vol pagar la multa que li posarem” Dades replegades per Ventura (1995), qui esmenta, així mateix, un “rei bufarra”, carregat de gràcia.

Tocant als ajuntaments burlescs, a Betxí es recordava, fa alguns anys, a l’oncle Coto, en el seu paper d’alcalde “Porreta”, amb un cerimonial més simplificat que a la Vilavella (dades que em va proporcionar el metge Roberto Górriz Ruix). I sobre la Llosa s’escriu en 1913-15 (Sarthou: 788): Persiste la costumbre de fingir un ayuntamiento de farsa el día de los inocentes, que impone multes pagaderas a voluntat del penado, y cuya recaudación se invierte en sufragio de las almas.

A Moncofa, el 28 de desembre també, tenia lloc el famós i esperat “ban dels Innocents”, bastant similar al que ens ocupa (Pérez 1985: 250).

Un intent de restauració

Va tindre lloc el 28 de desembre de 1944. Una comparsa, integrada, entre d’altres, per Cabillo, el tio Panollo, el Trist, Cento la Mariana, Sebastià el Ciri, Lluïso, el tio Ros i  Blanco Centinela, com a components del “Govern”, i els germans Arturo i Pasqual Ibáñez (la Civilera) com a tomasets, va eixir per la matinada de la taverna de l’oncle Quico, situada al carrer de Sant Antoni, en direcció a Ca la Vila. Allí es va produir un incident amb el secretari, Eloy Tomás Gil (1886-1951), qui no va comprendre el sentit de tan inusual Ajuntament,  i més encara quan li va ser comunicat, de part del “Govern Nou”, que havia estat multat. Eloy va amenaçar amb cridar a la Guarda Civil de Nules. Els ànim s’apaivagaren, però, tanmateix, va quedar bastant palès que els temps havien mudat, i ja no suportaven cap mena de subversió, ni tan sols en pla xanxa. De fet, la festa dels Tomasets  no va tornar a celebrar-se.

En realitat, pel que sembla, en l’actualitat, al País Valencià  tan sols es celebren festes del caire dels Tomasets en dos municipis: al Camp de Mirra (Alt Vinalopó), la Festa dels Folls, recuperada l’any 1995; i a Ibi (l’Alcoià), la Festa dels Enfarinats o de la Justícia Nova.

Bibliografia

CARO BAROJA, Julio (1965): El Carnaval (Análisis histórico-cultural). Madrid, Ed. Taurus.

DOÑATE SEBASTIÀ, José María (1973): Datos para la Historia de Villarreal, volum II, Villarreal.

HERRERO CABANYES, Josep (1981): “El Rei de Miques d’Artana”, Penyagolosa, núm. 20, novembre.

PÉREZ ALMELA, Ernesto (1985): Moncófar Artístico: Historia y Vida. Burriana, Gráficas Ventura.

RANCH SALES, Amparo (1996): El antropólogo Julio Caro Baroja y La Vilavella”. Butlletí d’Informació Municipal, núm. 40, abril: 17-18.

SARTHOU CARRERES, Carlos (s. d, 1913-15): Geografía General del Reino de Valencia, Provincia de Castellón. Barcelona, Alberto Martín.

VENTURA RIUS, Albert (1995): “Els nostres arrels. La festa dels Innocents”. Programa de festes patronals. Les Alqueries.