Les Planxadores

María i Encarnación (les planxaores) Foto Joan A. Vicent img478p

Fotografia Joan Antoni Vicent

He conegut a la darrera planxadora de la Vilavella, Encarnación Martínez Vicent que junt amb la seua germana menor, Maria, rebien el sobrenom de planxaores; encara que era Encarnación la que planxava, ofici heretat de sa mare. Aquestes dones molt pulcres i de tracte agradable gaudien deixant la roba impecable.

Tot va començar quan sa mare, que també es deia Encarnación, va servir en una família de València, anomenada els “senyorets” de Ranch, que passaven temporades a la Vilavella i va ser on va aprendre l’ofici. A l’any 1924 ja figurava en una guia comercial de la província de Castelló com a planxadora. Disposava de 10 o 11 planxes de ferro, que contínuament estaven calfant-se en un braser amb carbó de cook; en necessitava tantes perquè mentres treballava anaven gelant-se. Una d’elles era exclusivament per a abrillantar punys o brodats.

La feina no sols consistia en planxar, també si calia, llavaven la roba i la repassaven. Si era blanca, la passaven per blavet. A vegades si la peça ho requeria emmidonaven colls, punys, sinagües, etc.

Encarnación la planxaora Foto Joan A. Vicent img992

Fotografia Joan Antoni Vicent

El ritual començava la nit abans, esquitant amb aigua la roba manualment, i després, la deixava embolicada amb un drap blanc que tenia per a aquest menester i a l’endemà, tocava preparar -amb una cassola especial- el midó; dos hores abans de mamprendre la planxa i ho aplicava on calia. Si planxant se li feia alguna arruga, la banyava amb aigua en un boliquet de roba i tornava a passar la planxa. Dedicava unes tres o quatre hores diàries a planxar. Dissabtes i festius eren els dies de descans.

De tant en tant anaven a Castelló per a comprar a la drogueria Catalana, que encara hi és, el midó i el bòrax, aquest últim servia perquè no s’enganxara la planxa a la roba.

Com al poble no tenien planxa, li portaven la roba de mudar perquè la planxara.

Entre les germanes sorgia alguna discussió a l’hora de ficar preu a la feina, Encarnación volia un import més baix que Maria considerava molt minso, però al tornar a casa mostrava la seua satisfacció al comunicar-li que, a més a més, s’havia guanyat una propina. En aquest cas, eren banyistes o gent benestant del poble.

Com anècdota, un dia li van portar una peça d’un teixit que Encarnación desconeixia, sintètic, i ho va tractar com sempre feia, però… se li va quedar enganxada al ferro. Un gran disgust per a ella!

Com he mencionat, Maria era l’encarregada de tornar la roba i cobrar. La recorde caminant pel carrer i subjectant amb la mà un penja-robes -si portava poques peces- embolicat amb un mocador de fardell de quadrets marrons, i si n’eren moltes, emprava la safata de vímet. Hi havia que veure-la amb la cara de satisfacció de la feina ben feta. Les clientes sempre han quedat contentes.

Les banyistes dels balnearis eren clientes assídues i molt apreciades perquè els donaven feina i ho pagaven bé. En aquest cas es tractava de la roba de diari: pantalons, vestits, jaquetes, etc. que portaven en la maleta.

Quan venia una celebració grossa, com les comunions, era el colp de la feina, perquè els vestits s’heretaven entre els germans o germanes i era una labor costosa aconseguir que quedaren com si foren nous.

María la planxaora Foto Joan A. Vicent img474

Fotografia Joan Antoni Vicent

Un dia abans li portaven la roba, perquè no ho feia el mateix dia.
Els tipus de teixits que planxava eren molt diversos: els més habituals cotó i llana, però també hi havia percal, organdí, seda, lli i batista.

Emprava una planxa, millor dit més d’una, de ferro i no ha conegut la de vapor. Per calfar-les les col·locava en el foguer de carbó. Quan va eixir la planxa elèctrica, la seua família li’n va regalar una regulable que ella en un principi va desestimar, però va acabar gastant-la. La seua passió feia que no li desagradara planxar coses més complicades com els prisats que eren molt elaborats, primer feia plecs a la roba cap a un costat i després cap a l’altre, per a aconseguir-ho. Tant d’entusiasme ficava, que a vegades li produïa un vessament en la mà, de la força que feia.

A més a més de la roba de vestir, emmidonaven treballs de punt de ganxo i aixovars i també es feien càrrec del manteniment de la roba eclesiàstica: corporals, estoles, etc. així com les tovalles dels altars major i del Cor de Jesús.

Cap els anys 60, els preus estimatius per planxar eren, una pesseta un vestit i els pantalons cinquanta cèntims més. Amb aquestos preus no podien viure sols de la planxa, però ho complementaven amb les rendes de la terra.

Cap als 70 anys, Encarnación, va deixar de planxar i encara va tindre temps
d’esplaiar-se perquè quasi arriba als cent anys. Malauradament no li van poder fer la festa del centenari, perquè quan li faltaven tres mesos va morir, això sí, amb tot el coneixement.

Aquest relat ha sigut possible gràcies a la col·laboració de la seua neboda Amparo Martínez la perruquera.

Article elaborat per Inma Vicent Cavaller.