Mare de receptes

mareA les 6:40 a.m. sona el despertador i la mare inicia el surfeig pel meu temps; m’acompanya el cor.

A la cuina, seguisc una sagrada rutina mentre ella fa equilibris amorosos entre les ones nervioses de la meua petita ment, dolç univers privat.
– Mare, que m’estimes?

En un raconet enganxe el record de l’escala on baixaves carregada de mi, preparada la tina d’aigua tèbia i el pitxer on rajava l’aigua sobre el meu cos. Em dutxaves a la cambra que em va veure créixer, feia olor a diumenge, quasi l’hora d’anar a missa.

Jo col·loque el pa de sègol a la torradora i trac les melmelades, la mantega de cacauet, la crema de cacau i la llet d’ametlla; després un tovalló puríssim acull els coberts que canten per a tu. Mare, tu continues amb el teu passeig i ixes de casa amb mi i Jana.

– Petit príncep, has de fer un encàrrec. T’he preparat la cistella de vímet i has d’anar a ca la tia Rosa a per gel per al nostre refrigerador. També passaràs per la placeta Samarra i li compraràs carn a Teresa. Tens el paperet amb l’encomanda i el diners enrotllats. Prem-los fort, no els perdes!

No ha passat el temps des d’aleshores, perquè ella habita els palaus de vent on la memòria meua balla.

Baixem tots tres cap als afores del poble amb Venus i Júpiter que ens fiten les passes. Jana orina sobre el fullam d’un lledoner tardorenc i tot seguit grata amb les potetes el terra. Silenciosa, observa les ombres sota els vehicles perquè els gats esdevenen un divertiment per a ella. Tornem a casa, m’empolaine i la mare sura al meu univers. Em desdejune amb aqueixa bellesa que batega en mi: la dona dels núvols. Al món dels enamorats tan sols existeix la perfecció, l’equilibri, l’harmonia. Libe tot el nèctar que puc.

Engegar el cotxe, arribar a la feina i la mare s’amaga sota l’interior d’una ona. Càlida, la note.

El matí, alumnes, classes, les prunes a la meua boca, immaculades, ecològiques. Mare, motiu i causa del meu viure, pluja en les sequeres, coixí que m’acompanya, marmessora de les paraules que em regalava de petit: ella m’ensenyà l’estima per elles i és just que li les retorne.

Isc de compra, camine; el sol de la mare sempre a la meua vora. Arribe a casa; migdia sobre la taula, parar-la. Admire l’amor de la dona dels núvols, l’oxigen que em crema de vida.

Bategue en somriures, la mare sempre present. Cau la tarda i, quasi sempre se’m clava el remordiment per restar tan quieta, tan silenciosa, la meua actitud envers la mare.
Però una mare no se’n va, no desapareix quan habites una llar nova, diferent. Les rutines casolanes per una banda, els pensaments per l’altra; la música catalitza aquestes lluites quotidianes.
Al cap d’una estona la dona dels núvols despenja el telèfon i truca la mare. Al fons de la casa, escolte esmorteïda la conversa; assumpte de receptes i de forma concreta li demana la forma de fer pollastre escabetxat. Hi ha una deriva cap a d’altres temes.

Una mare, un ser tan místic com real, sempre disponible.

Ella surfeja, imperceptible, entre les ones líquides del pensament.