Estem millor que mai?

“…cómo a nuestro parescer,
cualquier tiempo passado
fue mejor”
Jorge Manrique (¿1440?-1479)

Coplas por la muerte de su padre

img367No discutirem si la coneguda afirmació de Jorge Manrique era i continua essent un tòpic; supose que cadascú tindrà una percepció diferent de la seua vida passada i present. Però sobre alguns aspectes del col·lectiu social hi ha fets reals que no poden contradir-se, com ara la millora en l’esperança de viure més i millor, si ho comparem amb la situació d’un passat més o menys llunyà. Ara que som als dies que recordem els morts, podríem dir alguna cosa respecte a epidèmies i d’altres malalties infeccioses del passat que, sortosament, s’han esborrat del record general.

En un article de Nel·lo Navarro s’esmentava una noticia del periòdic “El siglo pasado”, de 23-7-1885, referida a l’epidèmia de còlera de dit any a La Vilavella, produïda per la contaminació de l’aigua i els aliments. Diu que al nostre poble, el Dr. José Lodroño va tractar 219 malalts amb “sesquicloruro de hierro” i que la mortalitat dels afectats era del 75%. Efectivament, l’Arxiu Parroquial registra en aquest any 182 difunts, dels que 105 van morir de còlera. Si pensem que La Vilavella tenia aleshores al voltant de 2.000 habitants, la taxa bruta de mortalitat de l’any 1885 va ultrapassar el 90 per mil, quant als nostres dies no passem del 10 per mil.

Això ho sabem perquè, des de finals del segle XVIII, als registres parroquials de soterrars es feia constar el nom del difunt, sexe, edat a partir dels set o huit anys (els menors s’inscrivien sota la denominació de párvulos), i la causa de la mort.

En efecte, a primeries de juny de 1885 la causa de la mort apareix esmentada encara com “enfermedad sospechosa”, però de seguida va ser evident que es tractava de “cólera morbo”, i així consta durant tot l’estiu que va durar l’epidèmia. El màxim de defuncions es va produir entre el 15 de juny i el 10 de juliol, amb dies en que s’arribava als 15 soterraments. Aquesta va ser la darrera epidèmia de còlera que va afectar a tota Espanya, una catàstrofe de la que fa no més 130 anys, unes quatre generacions: els besavis o, fins i tot, els avis de la gent gran del poble n’eren coetanis.

Encara que la mortalitat extraordinària per epidèmies va desaparéixer, les poblacions seguien sotmeses a greus malalties infeccioses que produïen una mortalitat ordinària altíssima, especialment en les criatures. Per exemple, al primers anys del XIX, les mitjanes de defuncions anuals d’uns i altres són aquestes:

Millorquemai

A les darreres dècades del segle XIX, canvia aquesta distribució i mai més es tornarà a produir una mortalitat dels xiquets superior a la dels adults. Per exemple, entre 1870-80, la mitja anual va ser de 45 adults i 20 xiquets, es a dir, un total de 65 defuncions. Comparem amb les 182 de l’any del còlera. De tota manera, malgrat la millora, encara es tracta d’una mortalitat fluctuant, és a dir, alguns anys les malalties infeccioses, com ara el tifus, la diftèria, el kala-azar infantil (leishmaniosi), etc., castigaven cruelment els menors. L’any següent al còlera, 1886, van morir 36 infants, la majoria a causa de la pallola, una malaltia que tots patien, però que aquell any va ser especialment punyent.

Per últim, encara s’enregistra una greu epidèmia: el grip dels anys 1918-20 anomenat “la cucaracha“, molt més coneguda per referències, ja que els més vells del poble eren aleshores xiquets menuts. Sens dubte va incidir en l’augment de les defuncions: 77, 64 i 73 en aquests tres anys, quan la mitjana es situava al voltant dels 50 en aquells moments. Gràcies a les millores higièniques i mèdiques han desaparegut les mortaldats extraordinàries. Ara tenim altres taxes de mortalitat que, curiosament, van augmentant per diferents causes, com ara l’envelliment de la població.

D’aixó en parlarem un altre dia, però ja podem afirmar que, pel que fa a la mort, estem millor que mai.

Article elaborat per Concepción Domingo.