Tres laudes sepulcrals

                                                                                         Joan Antoni Vicent Cavaller

Cementeri, territori antonìmic:

. Vas amarg de gran dolor / Font amable de conhort

. Nodriment de cucs i verms / Vida i esperança ensems

En qualsevol cas, terreny fèrtil per a historiadors i amatents de l’art. I el cementeri de La Vilavella no és, com caldria esperar, un cas a banda. Pensem en el romàntic panteó del brigadier Manuel Ramírez, tan carregat d’història. Però també en un nombre elevat de làpides, emplaçades, preferentment, a la part antiga,  la zona closa pel propi panteó, o esglesieta, com també és conegut.

Ens deturarem en tres d’elles. Totes comparteixen uns trets comuns:

. Els  soterrats varen morir joves, els tres de mort sobtada.

. Pertanyien a bones famílies, circumstància que va possibilitar absència de problemes econòmiques per a materialitzar les làpides.

.Tocant al suport, marbre blanc, com correspon a gent jove. Marbre, material noble, orgànicament pur. El seu treball requereix de mestria.

. Artísticament, molt reeixides.

. Les làpides estan personalitzades. I els uneix una iconografia familiar, per exemple, la presència d’àngels.

Anem per feina.

IMGP0392

I. Mort d’un cicliste

Vicent Garcia. Cortesia de Roberto Notari Sanchis,

Vicent Garcia. Cortesia de Roberto Notari Sanchis.

Vicent García Naixes va morir d’un accident de bicicleta el 31 de maig de 1930, dilluns. Tenia solament 18 anys. Corria una etapa de la volta a Llevant. A Xova se n’havia escapat. En baixar del “Quallao”, abans de la casella dels peons de Camins, li se’n va eixir el pneumàtic tubular d’una roda i es va pegar un gran colp en el ventre contra un pilonet de quilometratge. Va durar uns pocs dies, però els esforços dels metges per salvar-lo resultaren inútils.

Vicent era fills de pares carnissers. La carnisseria estava situada al carrer de Sant Roc. De vegades guardava ramat de la família. Festejava a Consuelo la Recatalana. Tenia una figura atlètica, i molt de pervindre en el món del ciclisme. Molt amic del campió cicliste vila-reialenc Joan Baptiste Llorens.

El sol de la immortalitat. Els pares, Vicent i Rosa, varen voler honorar la memòria del seu dissortat fill encomanant una làpida que ens colpeix per la seua bellesa formal. J. Lluch (carrer del comte Almodóvar, 4, València) fou l’encarregat d’esculpir-la en un impol·lut marbre blanc. Ens trobem davant la millor làpida del cementeri de La Vilavella.

Dos àngels vetlen el somni etern. Vicent, vestit de cicliste, ens contempla serè, recolzat en la seua estimada bicicleta, esculpida amb fidels i subtils detalls.

L’escena s’emmarca en un arc escarzer sustentat per columnes dòriques.  Al fons, en la línia de l’horitzó, els raigs del sol ixent, símbol de la immortalitat, il·luminen l’atmosfera.

IMGP0391

II. La tempesta.

Marina. Cortesia de Vicenta Adsuara Ribera

Marina. Cortesia de Vicenta Adsuara Ribera

Marina Recatalà Vera, una vida confortable. Bona posició econòmica, fadrina, templada, sempre elegantment abillada. Els seus germans eren coneguts com “Els Cassineros”: Amadeo, David i Salomón. Marina vivia en una formosa casa del carrer de Sant Roc, al costat del que havia estat oratori del balneari de Sant Joan Baptista, després El Lliberal. Amb entrada posterior pel  Barranc. La casa encara es conserva, en relatiu bon estat. Casualitats de la vida, anys després de la seua mort va ser habitada per un dels nostres protagonistes, Vicentico Bola.

Sobtadament es va creuar en la seua vida el metge don  Jorge Mateo Serrano, que, pel que ens han contat, tenia consulta a una de les plantes  de la casa. Estava casat, però no va poder resistir-se als encants de Marina. Evidentment, promptament, en quan es varen conèixer aquests amors no-convencionals, la gent va començar a parlar-ne. Varen circular cobletes, una d’elles, nascuda ran de la proclamació de la II República deia així: La República en España / y el que no quiera que bote / y el pueblo de Villavieja / se rebota contra Jorge. Fins i tot, al pobre metge li varen fer un soterrament simulat, taüt inclòs, que passejaren pel poble.

Una nit de setembre, festes de la Vila, es va formar una tempestat que feia feredat. L’aigua va fer engrossir el cabdal del Barranc, fins extrems inaudits. I just aquella nit va morir Marina. La trobaren l’endemà al llit, arraulida entre els llençols, per por a la tempesta; en la tauleta de llit, una palmatòria amb l’espelma apagada. Marina havia passat a habitar  els nebulosos paratges de la llegenda.

Des d’aleshores, quan al poble s’organitza una gran tempesta carregada d’aigua s’ou aquesta expressió: Plou com quan va morir Marina.

Marina var ser subjecte d’una narració –en realitat esborrany- d’Eduard Ranch Fuster, als anys de post-guerra, quan havia passat, escassament, una dècada i el records romanien al poble ben frescos.

El davallament

A la làpida, acuradament esculpida, tres àngels depositen, amorosament, el cos inert de Marina -vestida amb un sudari- a un petri sarcòfag. Escena envoltada, d’una atmosfera farcida de serenor. S’esmenta, al camp epigràfic, els pares i els germans. Se´ns informa dessota que la làpida va ser esculpida per S. Mustieles, carrer de la Llibertat, 29, Borriana.

IMGP0393

III. Per accidens

La de Vicent Sanahuja Recatalà, va ser, també, altra vida regalada. Fadrí, ben plantat, ben pastat, oli fulgent en una cara de patrici romà. Sense privacions alimentàries, car la família regentava una tenda de queviures, promptament denominada “Casa Bola”. Persona molt jovial i social, soci del Club de la plaça. Mesos abans de morir es dedicava a feines burocràtiques de la mina de ferro. L’oficina estava situada al carrer de Sant Vicent, planta primera.

El 29 de desembre de 1961 es traslladava a Vila-reial amb la seua Lambretta. Poc abans d’arribar a la vila, en una corba, es va estavellar contra una moto d’altre veí del poble, quina casualitat. Un colp mortal. Una de les primeres víctimes vilavelleres del trànsit.

Fou traslladat al cementeri de Vila-reial, per qüestions d’autòpsia. El soterrament, el dia següent, va constituir una autèntica fita. I el trasllat al cementeri, a boqueta de nit i presidit pel rector, don Manuel Fabregat, espectral.

Per a què estan els amics. A la colla d’amics de Vicentico es trobaven dos germans de la família dels Ximets, José María i, ocasionalment, perquè era un poc més jove, Manuel. Aquest, uns anys després de la mort de Vicentico es va llançar a escriure una novel·la (El Resuello, publicada el 1966), i què millor que inspirar-se en aquell traspàs tan novel·lesc. Afaiçonà, hàbilment els fets i els va conferir una pàtina literària. El mateix any es publicava, també, Pascua y Naranjas.

I el 1994, passat gairebé 30 anys,Vicentico Bola torna a adquirir un notable  protagonisme en altra novel·la de Manuel, Tranvía a la Malva-rosa. Un Bola amb fusta de capitost, vitalista, excessiu. Ara, Vicentico no moriria als glaçats jorns de la final d’any, ans als iniciàtics de la primavera, en  Dijous Sant.

I per acabar-ho de reblir, dos anys després trobarem Vicentico convertit en artiste de cine, en traslladar-se la novel·la al film homònim. Ara sí havia esdevingut un personatge afamat.

Arribada al paradís

La làpida, d’un gruix considerable, fou llaurada per Juan Quiles, carrer Reina Germana, l, Valencia S’hi ens representa l’arribada al cel de Vicentico, de la mà d’un àngel, que presenta la seua efígie a Jesucrist. Aquest el beneeix. A la banda dreta observem la imatge del seu sant patró, Sant Vicent Ferrer.

Al camp epigràfic se’ns assabenta que Vicent va morir “víctima de accidente”. També coneixem el dia de la setmana del traspàs, divendres; apareix en un calendari situat a l’angle inferior esquerre. Fins i tot un rellotge de butxaca ens dona l’hora exacta, 12 i mitja del matí, “Hora fatal”, segons un afegit actualment perdut.

Un poema

El 28 d’abril de l’any passat, dia de sant Vicent, vaig visitar el cementeri. Vaig felicitar mon pare i, tot seguit, em vaig enfilar cap a la tomba de Vicentico. Era hora de dinar, era jo l’única persona viva present al sant camp. Contemplant la seua efígie vaig pensar: Jo també vaig a sumar-me a la pòstuma fama literària de Vicent Sanahuja. Amb un poema.

Vaig convocar les muses, i aviat es presentaren. Els vaig assabentar del projecte.

– Correcte, pots elegir idioma: en grec, que es la nostra llengua nadiua, o en castellà ?

– Uumm…, en castellà, quin remei -, vaig respondre conformat.

I aquest fou el resultat, fidelment transcrit a la llibreta que, usualment, acompanya les meues visites al cementeri:

Iniciático abril

 

Preclaro doncel, dilecto de los dioses.

En hora incierta, vocado fuiste por la luz insomne.

Moras ahora feliz,  batido por la brisa de altas mieses.

Vincentius, vencedor en la vida, no vencido por muerte.  

 

Vaig llegir el poema a Vicentico; li va agradar.