Laia Cañes, 3ª classificada en l’ Ultra Trail del Mont Blanc 2015.

La nostra atleta Laia Cañes ha quedat 3ª classificada, primera europea darrere d’una atleta de Nova Zelanda i altra dels EEUU, en l’ Ultra Trail del Mont Blanc 2015, coneguda per CCC, acrònim de Coumayeur-Champex-Chamonix, les tres poblacions més importants d’Itàlia, Suïssa i França respectivament, per on passa la cursa. Un èxit esportiu a l’abast de poques atletes al que ha arribat després d’aconseguir ser campiona valenciana de maratò 2015. Laia Cañes dintre de la seua especialitat de carreres de fons i de muntanya és ja un referent  internacional amb un alt prestigi com a esportista d’èlit.

A continuació Laia ens explica la seua impressió personal sobre la cursa.  

cañes-PT-900x675

Laia entrant en la meta de Chamonix

La CCC  és una cursa de 101 quilòmetres de distancia i poc més de 6000 m de desnivell positiu. Consisteix en donar la mitja volta al Massís del Mont Blanc travessant tres països: eixida des de Itàlia (Courmayeur) passant per Suïssa (Champex) per finalitzar a Chamonix (França).

Ultra TrailPotser no és la cursa més dura del món, però sí d’aquelles que gaudeixen d’una gran repercussió mediàtica a nivell internacional. Són molts els corredors de tot arreu que intenten participar i han d’esperar a fer un mínim de punts i un resultat positiu al posterior sorteig de dorsals.

En el meu cas arriba l’oportunitat de participar-hi aquest 2015. Només a l’eixida quasi 1500 m+ en 10 km, fet que indica la duresa del recorregut.  És molt important reservar forces, mantindre un ritme constant i arribar als últims quilòmetres el més sencera possible. Pel primer punt de control vaig en sisena posició i, a partir d’aquí, el cos respon i vaig escalant posicions fins abastar la tercera plaça del podi femení, al voltant del quilòmetre 55. Des d’aquí, i fins arribar a meta, vaig aconseguir mantenir-la amb molt d’esforç, sobretot als últims quilòmetres, quan ja va caure la nit i havia de córrer sola amb l’única llum d’un frontal… Però a la fi eixes xicotetes i llunyanes llums que veia en la última baixada, marca de la civilització, queden a tir de la meua mà i els carrers de Chamonix m’acullen… I és un moment màgic perquè els dolors musculars desapareixen, et repeteixes una vegada i altra que ja estàs, que toca disfrutar d’eixe moment i retenir cada imatge a la retina perquè no saps quan tornaràs a viure-ho… Increïble veure a gent que ni tan sols et coneix aplaudint-te, amb la mirada d’admiració gravada al rostre després de 14h 43’ de cursa, donant-te l’enhorabona en qualsevol idioma… Encarar la recta de meta amb eixe majestuós arc al fons que t’espera, milers de flash que comencen a disparar… i llàgrimes d’emoció perquè és un moment únic i especial que supera les teues expectatives.

Com ja vaig publicar al meu perfil de Facebook és un orgull i una sort haver portat el nom del meu poble, la Vilavella, fins a Chamonix, considerada per molts com “la catedral del trailrunning”.

Moltíssimes gràcies.

LAIA CAÑES