Mare, jo vull manar.

A Maruja B.  ma mare.

– Mare, mare, mare!
– Sí fill?
– Mare, mare, mare… Jo vull manar!
– Manar de què fill?
– Pel que he vist i intuït a l’escola i quan observe els majors, jo vull manar!
– I de què vols manar i per què?
– Jo vull manar de les pedres.
– Manar de les pedres? Com és això fillet? Quina utilitat té manar de les
piedras zenpedres?
– Manar de les pedres és un entrenament per tal de diluir-te.
Ho tinc comprovat; quan li dius a una pedra: – “Pedra jo mane de tu”, la mirada et canvia i una pau regalada t’arriba per l’estat que et comunica la pedra. Mare, les pe
dres vibren, em parlen.
Saps mare, des de petit, recordes quan anàvem a les platges de blavons? Jo m’entrenava a parlar-li a les pedres. Tu anaves a la teua, però sempre et mirava de gaidó i li ho mormolava a les pedres. Era un nen immensament ric per gaudir de la llibertat dels cossos inerts. 

Era una comunió perfecta amb la pedra.

Ser pedra he comprés que em dignifica. Dir-les, anomenar-les pedres en mi. Escoltar-les.

Aleshores les paraules han fet que canvie la meua relació amb les coses i amb el món.

Mira mare, he escrit tot açò que sembla una mica estrany per dir-te que t’estime a través de les coses senzilles, dels objectes; perquè ells han estat sempre ací i tu els has donat nom per a mi des de la meua innocència primera.
Manar de les pedres em recorda la teua absoluta paciència, la teua intel·ligència callada, la teua tendresa.

Elles, tu i jo: no hi ha cap diferència. Som realitat conscient, energia de vida.

Mare, jo no vull manar de la forma com ho fan altres.