A «SALVAOR EL CARTERO»

IMG_3436No sé si sóc massa jove o massa gran per a escriure les línies que m’he proposat. Tampoc sé quan una persona és massa jove o quan és massa gran, però imagine que aquest estat deu ser quelcom més subjectiu que objectiu. De la mateixa manera que no hi ha una línia traçada en el nostre món vital que ens indique quan passem d’un estat a un altre. Crec que aquesta separació sols ve determinada per la vida i la mort, encara que alguns com el filòsof Punset diga que no és cert que tots ens anem a morir.
Vinc a referir-me al tema de l’edat perquè no he conegut a Salvador Martínez («Salvaor el cartero») quan aquest era un xiquet, tampoc l’he vist córrer pels carrers empedrats i polsegosos del poble amb camals curts i les sabates esgarrades. Tampoc l’he vist en els anys de postguerra on tot estava prohibit, on la fam estrenyia a la majoria de les famílies i on les bicicletes tenien una roda i mitja i les motos no tenien prou força i s’havia de pedalejar per assolir les pujades que hi ha al poble.

Jo el vaig conèixer vestit amb roba de carter, amb una bossa marró enganxada al muscle, que li va durar tota la vida, i amb el inconfusible «Vespino» de color roig. Aquest el portava sempre allà on anava i, per ell, era com una tercera cama. Quan no l’utilitzava el tenia recolzat contra la paret de la tenda en la que la seua dona venia ous, pollastre i carn. Però era com el cavall del xerif de l’Oest americà i sempre estava esperant que Salvador li saltara al damunt per posar-se en marxa. No he vist mai el «vespino» guardat, tampoc se si el guardava, però de menut pensava que dormia amb ell. Jo imaginava un llit molt gran on cabien tots tres: Rosario, Salvador i la moto.

També el recorde en les festes del seu barri, amb la bandera de la penya en el passacarrers (aquesta vegada sense la seua ferramenta inseparable).
Sempre l’he conegut amb la indumentària de treball i sempre (fins els darrers anys) l’he conegut de carter, amb el seu crit peculiar anunciant que havíem rebut correu d’algun familiar (no publicitat com ara) amb una mena de melodia cantussejava «Caaaartero», i que, al poble tots coneixíem.

Permeteu-me una opinió personal, i és que pense que ha sigut el millor carter del món. No ho dic amb ironia, tampoc ho dic perquè el considerara amic meu, ni perquè els carters de hui en dia siguen dolents (prou fan amb les condicions en les que estan). Ho dic perquè en aquella època en que les cartes s’escrivien de manera inintel·ligible, la gent no sabia escriure massa, ni existien els codis postals, totes les cartes que arribaven al poble (I dic totes!) arribaven al seu destinatari. El cervell de Salvador estava ple de noms de carrers, d’adreces, de noms i de cognoms, però moltes d’elles, cosa bastant comú, arribaven sols amb el nom o el malnom, així cartes adreçades al Xulo, la Masa, el Tano o la Pebrera arribaven puntuals al seus destinataris.

Ara, recorrem a que tot ens ho han de solucionar les noves tecnologies, però llavors teníem la tranquil·litat que les cartes i les postals arribaven al seu destinatari sense necessitat de comprovar el doble check de color blavet del uasap que ens indica que una cosa ha arribat al seu destinatari. Llavors Salvador era el doble check que assegurava l’entrega en temps i forma.

Els seus darrers anys es va dedicar en cos i ànima a la seua família, a criar als nets i a la política. Pense que allà on es trobe encara discutirà amb els polítics i tertulians que, a migdia, inunden les pantalles de televisió mentre Rosario prepara el bullit. El que no se és si haurà recuperat el vespino i s’haurà presentat al crit de: «Caaaaaartero».

Article elaborat per Sebastià Roglà.