El bon temps

Sembla que l’hivern ja ha acabat (eixa estacbuen-tiempoió de l’any que a quasi ningú li agrada sense saber molt bé perquè és així). Torna a vindre l’estiu i ho fa a una velocitat endimoniada. Quan encara ressonen les darreres notes de les revetlles populars i els darrers gots de gintònic acaben d’eixugar-se a la pica del xiringuito, ja, de nou, tornen a obrir les terrasses d’estiu.

El temps no para i la seua maquinària roda i roda sense adonar-se que a nosaltres ens està fent més vells. Però nosaltres no la podem parar. Però és millor així, perquè no ens posaríem d’acord en quin moment volem aturar-la. El temps ens acurta la durada vital i els nostres fills es fan grans. La roda no para i arrossega el fred la calor, les tempestes i el ponent.

Nosaltres romanem impàvids sota la dictadura del calendari. No podem aturar-lo de cap manera, ni tampoc el podem controlar. Les alegries es fan curtes i les tristeses s’allarguen infinitament.

Però ara ja sembla que anem cara al bon temps. Un espai temporal que ens agrada, ens revitalitza i ens renova. Així comencem a veure cames blanques que guaiten per sota dels camals curts, braços i muscles descolorits, i peus que acaben d’hivernar i guaiten per davant de les sandàlies descobertes.

El mes de maig, avantsala del mes de juny que ens portarà cap al foc purificadors, ens deixa els carrers engalanats amb flors de maig. Els poals, els motxos i les finestres obertes anuncien la neteja d’estiu i els pintors i fusters recorren les cases del poble per preparar les cases on algun xiquet o xiqueta ha de prendre la comunió.

La roda no para i va consumint els dies com si fora una trituradora, però sempre hi ha algú que es queda pel camí (recorde a l’amic Salvador amb el Vespino roget i assegut de costat mentre obria les portes de bat a bat amb el crit de «Cartero»). Però els que continuem sota la voràgine dels dies, la feina i les activitats no tenim temps a pensar més d’un temps determinat sobre qui se n’ha anat, on estarà i que farà. Alguns van i els recorden als cementiris, però altres prefereixen tenir un record de quan eren vius.

El temps continuarà imparable, els dies es faran llargs o curts segons l’interès de cadascú, sense que importe massa la velocitat de les sagetes del rellotge, però els records de les persones i l’esperança de que vinguen dies millors sempre quedarà en el nostre subconscient.

Article elaborat per Sebastià Roglà.