A través del cel, de Christopher Lloyd Clarke

De vegades, la majoria dels comuns mortals hem d’escoltar o llegir una sèrie de declaracions estúpides fetes per una colla de personatges públics, que ens vénen ganes de fugir de la vergonya que patim i de la poca vergonya que veiem oferir-nos amb tanta desimboltura.

Molt de cara dura analfabet amb ínfules de  perdonavides set-ciències.

Davant d’aquesta tesitura cal solament escoltar una música tan humana com aquesta que té la virtut de treure’ns tots els dimonis interiors -que ens han fet la sang tan negra- i, un cop reconfortats, continuar amb la nostra vida.

El drama és el següent: els qui xuclen càmera  caldria encarrilar-los novament a “fer costura”, que comprengueren el significat de la dignitat,  la honestedat i transparència i que no mercantilitzaren les persones amb jocs sentimentals i florilegis lingüístics.

Actituds d’arrasar -ho i cremar-ho tot, parlen en silenci  d’individus sense escrúpols  i amb un EGO tan gran com inversa és la seua vàlua personal.

S’acosten temps fotuts on tot pot vendre’s.

Sigueu cauts, allunyeu-vos dels cants de sirena.

Fugiu dels salvadors i salvadores de palla i pacotilla.

Aquesta música ens SALVA.

Tanqueu els ulls i deixeu-vos anar.