Un document referit a la Font Freda, 1629.

 Joan Antoni Vicent Cavaller

 

La Vilavella. L'antiga sèquia de la Font Freda a l'inici del carrer de Santa Bàrbara. Targeta postal, cap a 1905.

La Vilavella. L’antiga sèquia de la Font Freda a l’inici del carrer de Santa Bàrbara. A primer terme l’edifici de l’escola, lloc actual de la Casa de la Cultura Manuel Vicent. Targeta postal, cap a 1905.

La Font Freda l’hem trobada documentada per primera vegada a un pergamí de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Pergamins de Jaume II, núm. 2.787), datat el 1310. Citada com una de les afrontacions del terme de La Pobla de Nules amb La Vilavella: “et de dicta Serratella usque ad torrentem de la Font Freda” (“i de la dita Serrratella fins al torrent de la Font Freda”). Pròpiament, doncs, el document es refereix, més aviat, al llit que formen les seues aigües marxant cap a la mar, a l’espai comprés entre la confluència amb la Serraleta i la carretera de Nules a La Vall. En realitat, fins i tot avui dia, el terme “Font Freda” designa més prest la séquia que no pas l’ull. Aquest era conegut com “el cup de la Font Freda”.

Al segle XVI es reinicia el fil documental, novament des del terme de Nules, i al·ludint-se, també, al seu llit, esdevingut partida: “més, per un quartó e mig a la font freda, camí d.Uxó”, hom escriu al capbreu de la vila de Nules corresponent a 1527, foli 53v, conservat a l’Arxiu Històric Municipal de Nules. I el 1610, el cronista Gaspar Escolano l’esmenta, en parlar de La Vilavella: “Cuentan nuestros médicos por maravilla, que en campo de Villa Vieja nacen lado por lado dos fuentes, la una caliente con todo estremo, y la otra fría, y que hazen en la tierra diferentes efectos. La que se riega de la caliente, es muy fecunda; y estéril la de la fría” (Década primera… tom IV, columna 559).

Certament, no va estar massa encertat Escolano en cercar la informació, car tenim alguns documents que ens mostren la importància que les aigües de la font tenien per a certs regs ocasionals, tot i ésser esporàdiques i irregulars. Perquè caldrà recordar ací que aquesta ha estat, fins fa quatre dies, una terra on l’aigua no era, precisament, element sobrer. La majoria d’aquests documents són un ressò de les tensions existents entre Nules i La Vilavella després de l’expulsió dels moriscos i subsegüent repoblació. El primer està datat el 22 d’abril de 1629 (Riba 1906: 70). El Consell de La Vilavella resol aquest dia donar raó a Gaspar Tàpia, ardiaca de la seu de València, tutor i curador del marqués de Nules i Quirra, per quant “los jurats de la vila de Nul·les se volen fer senyors del aygua ix a sert temps de la font freda, la cual ix en lo terme y territori de la present vila junt a les cases de la present vila, camí de Bechí”. Cinc dies després, al document que tot seguit publiquem, un tal Figuerola, presumiblement advocat de la vila de Nules, redacta un esborrany, dirigit al governador del terme general de Nules, on el síndic d’aquesta vila exposa les pretensions de la població envers la font Freda, emparant-se en l’existència d’un sol terme general per als pobles que conformen el marquesat: Nules, Mascarell, La Vilavella i Moncofa. El plet passa a la Reial Audiència de València (1). El 13 de març de 1635, el Consell de Nules té coneixement d’una contraferma de dret dels vilavellans depositada en aquest tribunal i recolçada per l’ardiaca Tàpia, “lo que causa gran dany y spant que lo Señor se aja ynmiscuyt en dita causa en favor de la Vilavella” (Domingo 1977: 236). Es determina anar a parlar amb l’ardiaca i, cas de no remediar-ho, “que.s pase avant a parer del advocat”. Desconeixem el desenvolupament del procés, però de totes maneres l’aigua de la font Freda va continuar essent propietat de La Vilavella, car tenim constància d’un document on dos terratinents nulencs demanen a Lluís Adsuara, jurat de La Vilavella, el vist i plau per a regar unes heretats (Riba 1906: 71) (2).

EL DOCUMENT.- Es conserva a l’arxiu històric municipal de Nules (antiga signatura: Històrica 33, Aigües, núm. 40). El transcrivim íntegre, perquè no té res que desdiga. En principi, per les dades que ens forneix: el fet que les dones de Nules anaren a llavar a l’ull de la font. O la notícia tocant a la conducció de l’aigua de la font Freda a l’almàssera i molí del senyor, emplaçat vora els murs de Nules; per a vessar-la, posteriorment, a la sèquia major. Però també pel seu interés lexicogràfic. Hi destaquem: a) l’absència de castellanismes; b) la continuada presència de fórmules llatines; c) cultismes presos del llatí: cognició (coneixença), cominació(comminació), caució (seguretat que es dóna tocant al compliment d’un pacte); d) arcaismes: enantaments (procediments), ferma de dret (confirmació de la propietat), requir (requereix), callament (silenci), manutenència, i e) mots avui dia desoïts: clams, eixalavar (rentar per primera vegada la roba abans de posar-la ala bugada). Anotem, tanmateix, el constant trabucament de –s sonores en sordes: admessa, impossat, possen, pressent, propossa, propossant, quassi

TRANSCRIPCIÓ

Die XXVI aprillis anno Domini MDCXXVIII.

Jeshus. Bertomeu Llorens, ciutadà, síndich de la pressent vila de Nules, meliori modo quo potest, diu y propossa que en lo terme general de la dita pressent vila, en lo territori de la Vila vella, y.a una font nomenada la font freda, la qual, en temps fèrtil y abundant de aygües mana y llança aygua per un forat que està al peu de una montaña, davall lo castell dit lo castell de Nules y fa cap dita aygua al mar, corrent per diverses parts del dit terme general de Nul·les, segons la molta eo poca aygua naix de dita font, baixant a la mar, de la qual aygua se han aprofitat los vehins de la dita pressent vila pera regar ses heretats, així orta com secà, y lo señor de dita pressent vila se.n ha aprofitat y valgut pera la almàcera y molí que té en dita pressent vila, prop los murs de aquella, y encara dita aygua se ha guiat y portat a la séquia major de dita pressent vila, pera que los vehins de aquella se.n poguessin aprofitar y les dones de dita pressent vila han anat a llavar a la dita font freda, sens contradicció ni destorp de persona alguna, y la dita pressent vila y vehins de aquella estan en quieta y pacífica possessió, seu quasi, de valerse y aprofitarse de dita aygua en la forma desús dita, no sols per espay y temps de deu añys però encara de vint, trenta y quaranta añnys (sic) y encara molt més, sens contradicció, destorp ni impediment de persona alguna. Y com hara, novament Miquel Alescano (3), nou poblador de la dita Vila vella, haja possat uns clams a Geroni Font, vehí de dita pressent vila, per haver regat un olivar de dita aygua de dita font, pretenent impedirli poderse valer y aprofitar de dita aygua, ab los quals enantaments la dita pressent vila y vehins de aquella estan pertorbats en la dita possessió, seu quasi, que tenen de valerse y aprofitarse de dita aygua en la forma desús dita, y així mateix ha vengut a notícia del dit propossant y dels jurats de la dita Vila vella comminen impedir als vehins de dita pressent vila valerse y aprofitarse de dita aygua, lo que no és lícit ni permés sens cognició de causa. Per so, lo dit propossant, en dit nom, meliori modo quo potest, valerse del interdicte retinende possessionis ab los escrits, ferma de dret en mà y poder de Vm., lo subrogat del portant veus de general, governador per sa magestat en la pressent vila y honor de Nul·les y terme general del castell de aquella, sobre la dita possessió, seu quasi, en que estan la dita vila y vehins de aquella de valerse de dita aygua pera regar ses heretats y anar a llavar les dones a dita font, Requerint que Vm. sia manada rebre una sumària informació de testimonis a fi y efecte de provar y verificar com la dita font, nomenada la font freda, naix y està en lo terme general de la dita pressent vila de Nules y que los vehins de aquella estan en possessió, seu quasi, de valerse y aprofitarse de dita aygua pera regar ses heretats, així horta com secà, y les dones de dita vila de anar a llavar y eixalavar roba y bugades al ull de dita font y la dita vila de portar la dita aygua a la céquia major, pera que de allí los vehins la guien a ses heretats, sens empaig ni contradicció de persona alguna, per espay de deu, vint, trenta, quaranta anys, y encara més, y si per dita informació, aut aliis de predictis constara, Requir lo dit propossant li sia admesa dita pressent ferma de dret y que dita pressent vila y vehins de aquella sien mantinguts en dita quieta y pacífica possessió, seu quasi, y manant als justícia y jurats de la dita Vila vella y al dit Miquel Alescano y a qualsevol altra persona, que sots les penes a Vm. ben vistes, no inquieten, molesten ni forsen a la dita pressent vila y vehins de aquella en la dita possessió, seu quasi, de valerse de dita aygua en la forma desús dita. Y si clam, acció o demanda pretrendran intentar la possen y deduixquen davant de Vm. dins lo termini a Vm. ben vist, ab cominació que passat dit termini los serà imposat callament perdurable, offerintse suficient caució, fer y fermar tots los actes in similibus acostumats, ac denique requirque quatenus opus sit li sien despachades lletres de manutenència in forma solitaet iuxta styllum cum ita etc cuius etc implorando etc.

FIGUEROLA.”

Bibliografia i notes

DOMINGO PÉREZ, Concepción i altres (1977): La Vilavella, València, impremta Fermar.

ESCOLANO, Gaspar (1610-1611): Década primera de la Historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia.València, Pedro Patricio Mey.

RIBA CARDÚS, Víctor (1906): Villavieja de Nules y sus aguas termales. València, impremta de Francesc Vives Mora.

(1) A l’arxiu històric municipal de Nules es conserva un full (signatura antiga, Històrica 28) on Don Pedro Fajardo, marqués de los Vélez, virrei del regne de València, commina al Consell de Nules “sots pena de 300 florins de or de Aragó” no inquieten als vilavellers en la possessió de les dues fonts, Calda i Freda. Heus ací la resolució tocant a la darrera: “y de la font freda, quant hi ha aygua, que seria en temps fèrtil y abundant de aygua, se.n servirien pera regar totes les terres del terme de dita Vilavella que d.elles poden regar y per als demés usos que han menester los veyns y habitadors de aquella, y si alguna en sobra, que seria molt rares vegades, després que no la haurien menester los de la Vilavella se deixaria passar al terme de aqueixa vila de Nul·les pera regar les terres que es podrien regar del terme d.ella”.

(2) Gui a 5 de abril del any 1663 demanà l’aygua de la font freda mossèn Vicent Martí, prevere beneficiat de la Iglesia parroquial de Nul·les al jurat de Vilavella Lluís Adsuara, pera regar una vinya que lo dit té en lo terme de Nul·les, camí de la Vilavella a Nul·les, a la font del frare.

Així mateix demanà l’aigua de la font freda a 5 de abril de 1663 a Lluís Adsuara, Jaume Masià de Nul·les pera regar un olivar que té en lo terme de Nul·les, partida de la font del frare”.

(3) Justícia, aleshores. Va intervenir també en un altre plet contra Nules, per la peita del territori d’Aigües Vives.