Cabassos d’amor

La Plana a la matinada...

Hospital La Plana, a la matinada…

Feia 60 dies que hi era en aquella cambra de parets blanques, cambra d’amor. Jeia un cos de quaranta anys i mig pulmó, ennegrit per carreteres de quitrà i tímides boires de fum passades que li havien deixat cicatrius, ferides de mort.
La seua mare d’una vuitantena d’anys m’ho comentà mentre guspirava.

Algun capvespre marxava empetitida a la casa buida i, un cop de volta, parlava:
– He anat per netejar i posar ordre a la casa; he omplert la nevera i regat les plantes. També per plorar a l’engronsadora on ell seia, al corredor de la porta d’entrada…

Jo era testimoni d’aquella tristesa; immòbil, em costava guardar compostura.

  • Pobre fill meu! Un petit fil me’l lliga a aquestes mans velles; no tinc a ningú més i en marxar al poble una por grisa em somou el cor. Mira que si s’enlairara la meua milotxa, la pena se’m tragaria.

Olia a escatol i inodol. Hauré de deixar-te; i la cambra se l’engolia, ràpida en noves carreres.

Palplantat en aquell corredor, jo pensava en l’estercobilina i les seues mans; mans llaurades pels anys, però sempre pacients; en les mans d’una mare, carrejats cabassos d’amor.