Racó del fotògraf, 2

També li adrecem des d’ací una salutació al nostre estimat amic i  fotògraf Joan  A. Vicent en homenatge per tota la vida que resta reflectida  en la idiosincràcia dels vilavellers que tan bé ha sabut retenir a través de la seua plàstica i poètica visual, a més de la col·laboració del seu germà Manuel Vicent a través dels seus textos que narren la vida d’un poble.

Bon Nadal i venturós 2015.

ZOOMORFISME DEL PRÍNCEP: el ball de Jana

Fotografia, Joan A. Vicent, any 2010.

Fotografia, Joan A. Vicent, any 2010.

Amb tota la que està plovent actualment… Índex d’atur, jutges jutjats, pederastes, recuperació econòmica, desconstrucció de la política, corrupció, incúria, ocultació de la veritat…

Quan parlaran de nous jornals amb aroma a roses i flors de taronger?
Quan la primavera s’omplirà de balls nocturns i cafés apassionats amb besos frescos?
Quan acceptarem la diferència sense temor a l’estafa o la burla?
Quan veurem la vellesa amb grapats d’esperança i vida acumulada?
Quan regalarem la saviesa per tan sols un somriure efímer?
Quan la justícia menjarà el pa dels pobres i floriran de poemes i roselles els buròcrates?
Quan el sol ens bressolarà unes mans compassives i un cor transparent?
Quan emmudirem davant la llum dels fets dels altres?
Quan una melodia cisellarà redones, blanques, negres, corxeres, fuses de bondat als nostres ulls?

Jana no diu res. Gitada, em mira i badalla. Cada ullal i dent seua podrien triturar totes i tantes injustícies.
Pense… 600, 700 Newtons de pressió ja farien de les seues.

balljana2

Fotografia, Joan A. Vicent, any 2010.

De vegades, imagine la seua mandíbula com una mena d’escàner que dibuixa el món que l’envolta. No vaig equivocat, a banda de l’olfacte, l’oïda i la visió, el més pobre de tots els seus sentits. Ella, l’amiga que no dubta i té cura amb la llum del cor que no m’entristisca.

Però -i no és idealització- té una delicadesa no tan sols si em mira, també quan la meua pell balla dins del perímetre de vori i foc, la seua boca.

Ha badallat de nou; un lladruc cara a la porta, s’ha aixecat, que movia cua i fregava amb les ungles el terra que em sosté.

Aleshores hem eixit, ara que tothom fa la migdiada… amb aquesta benedicció de sol i d’ombres.

Joan Antoni, que també l’estima, duia els ulls als dits. Fotografiava la pell del temps…

Simplement li ha dit: – Què fa la nostra ballarina?

Ens ha engrandit el cor. Nosaltres, foses les ombres.

Vegeu-ho vosaltres.

Aquest article fou redactat l’1 de maig de 2010, ací.

Fotografia, Joan A. Vicent, any 2010.

Fotografia, Joan A. Vicent, any 2010.