Conte de Nadal

Potser ens caldria fer visibles els qui per al sistema són invisibles.

Nadal. Quina paraula!

Una fredor de nadales intentava esllavissar-se pels esglais de les finestres de la cuina

Una fredor de nadales intentava esllavissar-se pels esglais de les finestres de la cuina.

Nadal.
Quin concepte tan suggeridor!

Per què se li havia d’assentar mal que no el felicitaren?
Estava tot cantat, era massa evident!
Com anava algú a molestar-se per tal de felicitar-lo?
Era un home invisible. Ho havia acceptat.

De bon matí, palplantat enfront del refrigerador: un minut, dos, la cafetera esforçant-se per fer acte de presència: el xiulit!

Tres minuts, quatre, cinc…El món aturat i més silenci.

El nostre home no era molt de visites i felicitacions; el caràcter del carter -dia rere dia- passava de llarg. Havia tancat de manera definitiva i radical totes les xarxes socials on temps arrere havia pul·lulat; el correu electrònic era una púrria de brossa remasteritzada. Heus aquí un home invisible, aïllat.

Sis minuts, set, deu… I va prendre la decisió d’obrir tot el fred d’aquell artefacte blanc que tenia al seu davant.

A l’esquerra:

Pa ratllat amb julivert i all; formatge per gratinar, i el codonyat de l’àvia d’Ana.
Llet d’avena, tomata en conserva, olives.
Ous, algues kombu i wakame, anxoves, azuki, ametlles, panses.
Els ulls passaven d’un prestatge a l’altre silenciosament. El temps no mai semblava passar.

A la dreta:

Bròquil, enciams de fulla de roure roig, alvocats.
Albergínies, pebreres verdes, api.
Plàtans, pinya, mangos, pomes, magranes.
Una cassola de brou de verdures, sèsam, llavors de lli, cebes tendres.

L’home invisible es veié la cara reflectida, desfigurada en aquell concau acer lluent. L’única i petita escalfor, les paraules.

Qui el felicitaria?

Tancà la porta del refrigerador; una nota suportada per imants deixava llegir:
El mal s’acaba tan sols perquè els homes moren“.

Pel celobert, una fredor de nadales intentava esllavissar-se pels esglais de les finestres de la cuina. Batejats i infidels havien de sotmetre’s a les pies cançonetes. També la corporació municipal llançava bons desitjos a tort i a dret per la megafonia. Flatus vocis.

L’home invisible, en la quietud de les paraules. I un bucle etern, un pensament que no parava de fer-li voltes:
– Qui ha demanat per mi en 356 dies d’aquest any? Alguna mostra d’interès? Coneixia la resposta. Cap més preocupació.

Nadal, una paraula massa imprecisa!
Nadal el costum de tensar les galtes, d’estirar els masseters!
Nadal un estat on, potser, burgesament es tanquen els individus en petits grups.

Sense fer sorolls, va desaparéixer de la cuina com baf eteri; any rere any esdevenia més i més home invisible. Ho havia triat així.

Invisible sí; tal com ho era Nadal.