Pèrdua

Deixa de fingir, no em furtes la joia vacil•lant que em resta.loquetedigalarubia

Fa temps que es va apagar l’amor i els fums no olen a bergamota, ni tarongina. Para de combinar excuses per ajornar el fred que s’anuncia.

T’assegure que tractaré amb la terra, els animals, plantes, flors… M’abraçaré a l’escorça de l’arbre lluminós per no caure als paranys presents.

Que ploga la distància de l’oblit entre nosaltres!

Tancaré els paraigües de les sorpreses per sentir-me viu; m’agafaré a la tassa crua de café, al suc d’aranges sense estossegar mals averanys per al teu cor.

Deixa morir el vocabulari de l’esperança!

Atura els mots, l’alè disfressat, el verí que, als teus llavis, és simètrica, perfecta maduixa.

Per si voleu conéixer l’autora d’aquesta fotografia, una delícia per als nostres ulls…

Aquest article fou publicat el 28 d’abril de 2009.