LA PEDRERA DE LA VILAVELLA I EL PORT DE BORRIANA

Amb la pedra arrencada a la muntanya del nostre castell, es va construir la pràctica totalitat del port de Borriana.  Quan passegem pels seus molls estem fent-ho sobre les roques extretes durant anys d’aquest turó de la Vilavella ornat amb tant de valor històric i patrimonial. I ens cal conèixer la seua història per, al menys, no repetir  fracassos col·lectius com el que va significar per al nostre poble aquesta extracció.

 El tall de la pedrera no està ací per accident, és una obra humana, immensa pel seu desplegament i que no va repercutir en res positiu per al nostre poble, al contrari, va representar un espoli sense contemplacions, ja que no es varen tindre en compte les conseqüències i perills sobre la població i el seu patrimoni i el que és pitjor, sense retorns econòmics compensatoris. Una cacicada amb totes les de la llei.

72900014

Escullera del port de Borriana. amb les roques de la pedrera. Fotografia de Joan A. Vicent

VPV 5 P47  Port de Borriana, escollera i Serra d'Espadà

Escullera del port de Borriana i la Serra d’Espadà. Fotografia de Joan A. Vicent

Tampoc la societat vilavellera d’aleshores tenia el nivell adient  de consciència per a plantar cara a aquesta decisió, ni el seu ajuntament va saber o poder defensar la vila amb dignitat. La construcció del port de Borriana amb la pedra de la muntanya de l’ermita de Sant Sebastià va significar al final que els beneficis anaren per a d’ altres i per a la Vilavella l’espoli,  els problemes i els  patiments.  Estaria bé extraure  lliçons  per tal que en els temps presents no es repetira la història davant de situacions actuals en les que  els guanys econòmics van cap a uns i al nostre poble les pèrdues,  molèsties i brutícia.

La història  de la pedrera és indissociable de  la del port de Borriana i esdevé a  grans trets  de la següent manera.

Durant el primer terç del segle XX,  Borriana i València eren els centres exportadors de taronges. La burgesia agrària i els magatzems de la Plana demandaven un port d’eixida cap als mercats europeus per a les taronges produïdes ací. En aquells moments l’exportació es feia a través de via marítima i en la mar de Borriana eren carregades a mà 400.000 caixes al mes en els vaixells fondejats mar endins,  una tortuosa forma d’embarcar la mercaderia,  ja que era carregada a mà en barcasses a vora mar i transportada  fins al vaixell.  No estava desenvolupat el transport per ferrocarril,  ni les carreteres existents permetia el seu transport.

En 1921, es va projectar el port i el diputat conservador Jaime Chicharro ha quedat com una figura cabdal en la seua construcció, iniciada l’any 1926.  Aquesta estructura portuària necessitava de grans quantitats de roques, i on es trobava aquest material que estigués a prop ? . En aqueix moment els promotors van posar els ulls sobre la muntanya del castell i de l’ermita de Sant Sebastià de la Vilavella sense importar-los la destrucció del seu patrimoni, ni els riscos  ni perills per a la població per les contínues explosions de dinamita que comportava la seua extracció. La Vilavella era un poble pobre, sense pes ni lideratges polítics que defensaren els seus interessos i drets; mal endèmic que arrosseguem des de temps passats.

(02) La Vilavella des d'el campanar (1930)Des de 1926,  al llarg de 10 anys s’anava arrencant pedra a  la muntanya. La Vilavella sols era un convidat de pedra ( mai millor dit), l’ únic “guany” per al poble va suposar el subministrament  de mà d’obra barata en l’explotació. Segons els historiadors, cap benefici més va suposar per al poble: la riquesa per a Borriana,  l’explotació, perills i problemes per a la Vilavella. La història actualment  es repeteix en el cas de la fàbrica ceràmica veïna.

scan02014-155

L’ermita, pedrera i instalacions. 1933. Fotografia de l’arxiu de Joan A. Vicent Cavaller

Entre el nostre poble i la nova infraestructura portuària es va construir una via estreta de tren per al transport de les roques; les restes les podem detectar als trossos encara rectilinis del camí que ara es denomina  la Vieta.  La mateixa Ordre que va autoritzar la construcció del port l’any 1921 va permetre la construcció d’aquesta línea de ferrocarril de 10 Km, que va ésser inaugurada l’any 1926.  Transcorria rectilíniament des del seu inici en la mateixa pedrera, en la qual es trobava la cotxera de les locomotores. Discorria  entre camps de tarongers  i vorejant Mascarell arribava al mateix port on descarregaven les 20 vagonetes plenes de grans roques.

scan02014-641

L’ermita dies abans de ser enderrocada, any 1933. Arxiu de Joan A. Vicent Cavaller.

La pedrera avançava inexorablement i el seu producte fornia els molls del futur port. L’any 1933, amb nocturnitat, varen dinamitar l’ermita i amb ella es va consumar la destrucció d’un entorn entranyable i d’un patrimoni d’alt valor per al poble, doncs era la del seu patró Sant Sebastià.  L’ any següent, per a compensar es va construir l’actual.

La pedrera  i el ferrocarril van deixar de funcionar l’any 1936, per motiu de l’ inici de la Guerra Civil, i la voladura de part de les seues instal·lacions. De la pedrera es va deixar d’extraure roques, ja que el port de Borriana es va acabar de construir  amb blocs de formigó; es va abandonar  i  el seu recinte  – l’actual camp de futbol –   es va convertir en magatzem de material  obsolet, vies del tren desmuntades , vagonetes, grues i resta de maquinària. El llit de la via va esdevenir  un camí rural, el camí de la Vieta.

scan02014-642

Instalacions de la pedrera i inici de la vieta. Fotografia de l’arxiu de Joan A. Vicent Cavaller

scan02014-643

Empresari de la Pedrera i treballadors. Fotografia de l’arxiu de Joan A. Vicent Cavaller.

Recinte i instal·lacions van quedar oblidades, mentre el port de Borriana vivia una època d’esplendor comercial i de trànsit de vaixells carregats de taronges durant els anys cinquanta i seixanta, fins l’any 68 en el que es va carregar l’últim vaixell. El tren i actualment la carretera han substituït al port i els vaixells com a infraestructura i mitjà de transport de les caixes de taronges.

L’any 1980,  l’espai que va sorgir de la pedrera i que durant un temps va ser el cementiri del material abandonat de les instal·lacions ferroviàries, va passar a ser propietat municipal i convertit en instal·lacions esportives; al menys alguna cosa positiva hem tret de tota aquella injustícia i maltractament al nostre poble,  amb el desgavell, tot siga dit,  de la construcció d’un trinquet  baix mateix  de la línea de possibles despreniments de pedres, com així ha ocorregut.

IMG_4426

La Pedrera en l’actualitat. Fotografia de Joan A. Vicent

Sols queda reivindicar, i tant debò   les nostres autoritats municipals es facen ressò d’aquesta demanda: que la Vieta, tot l’antic trajecte fins al port, siga recuperada com a via verda, per a circular en bicicleta o caminar fins al port de Borriana. El trajecte, tret d’algun tram esquarterat per l’ autovia, està marcat en la seua antiga línea recta entre la Vilavella i el port. Sols així es compensaria a la població de la Vilavella de tot el sofriment del nostres avis i de l’espoli  comés en l’extracció de roques de la muntanya del castell per al port de Borriana.

 Article de Joan Badenes. Fotografies de Joan A. Vicent i de l’Arxiu de Joan A. Vicent Cavaller.

VIDEO: ” AMB L’AIGUA AL COLL”. DEPARTAMENT DE CIÈNCIES DE LA COMUNICACIÓ. UNIVERSITAT JAUME I.  SOBRE LA CONSTRUCCIÓ DEL PORT DE BORRIANA I LA PEDRERA DE LA VILAVELLA.