Miracle

                                          A A.S.M. per ser la dona espill.
                                          A Fàtima per ser una callada protagonista.

Reverencie Fàtima.
La reverencie per tot allò
que fa, callada ella,
embolcallada pel silenci,
pel somriure interior
que de la vellesa guarda
i de la pena.

Palmera al sol,
a sovint la veig pels carrers,
amb els núvols de les filles,
plena de llum al rostre
que ens encomana
la bellesa.

Reverencie Fàtima
i ho dic ací,
també en aquest silenci
que humilment musita
les gestes de la vida.

En el seu cor,
acull cada matí
el cos d’una dona espill,
el mots no dits,
l’iceberg on crepita
tanta pena.
I ho fa amb la suavitat
amb què llostreja el dia.

Perduda al llit
i tota nua,
la incorpora
amb el tacte dels ocells,
la renta i la nodreix.

Arreplega solituds,
la rutina de la casa,
la quietud dels pocs objectes
que romanen.
I de la dona on ella es mira
i que, ni sent, ni parla,
espolsa el trist oblit.

Ser testimoni d’unes mans
que parlen, és ahir,
potser demà i avui,
el gran miracle.

Reverencie Fàtima,
el tracte regalat als invisibles,
dona en plenitud que dóna
bocins d’humanitat.

Recull el vent l’escrit
i abraça la foguera,
aqueix caliu- on una fe
que tentineja en mi-,
per ella creix.

Reverencie Fàtima,
el bell posat pausat
de llum en la mirada:
la seua pluja m’encoratja.