2014, DIARI D’UNA GOSSA QUE OBSERVA LA FESTA

Tan sols he hagut de mEscoltant el silenciirar els ulls del príncep.
No calia res més.
Una infàmia. Potser aquest és l’exemple que els animals humans ofereixen a les seues criatures.
Un bou rebentat per la calor i encaixonat.
No ha begut, respirava foc als pulmons.
L’animal ha decidit morir després d’encendre-li unes boles de foc.
S’ha abandonat, amb les artèries foradades s’ha perdut pel íntims camins del seu cos perquè no ha intuït ni un mil·limetre, ni un segon de compassió pel tumult de carn que corria, que mirava callada, inactiva, en la plaça.

Però jo he vist els ulls de dos nens del poble asseguts a una font, uns ulls sense llum i amb tremoloses paraules que narraven com un humà patejava un altre bou gitat a terra, com li queien colps de ràbia sobre la seua esperança morta.

No ha hagut compassió, ningú s’ha col·locat al lloc de la víctima amb la dignitat esborrada.

Quin serà l’aprenentatge d’aquests cadells humans en veure un ésser viu reduït a objecte d’escarni, de cruel divertiment?

Xiulits, crits, caps cots, al capdavall una plaça de ferros, silenci.

A la plaça l’Estrella, l’arena mullada ens refrega -com ho fan els espills- una tristesa callada, la vergonya de tots els noms de la pena.

Però aquesta gossa recorda allò dit que és sagrat car beneeix la vida:

Saludem els qui eviten qualsevol tipus de violència i opressió contra animals, animals humans i resta d’éssers vius; saludem els qui respecten la natura, treballen per fer compatible el progrés i la qualitat del medi ambient i tota mena de vida: assumpte majúscul d’honor, també de justícia.