UN ENGINYÓS GENI INGENU

       “Mai he cregut que per ser d’un país fos necessari demanar permís”  BRAMS

ocdeUn bon dia un personatge molt important, de reconegut prestigi, considerat un savi i venerat per tothom degut al seu bagatge cultural, la seua erudició, saviesa i intuïció, va decidir que des d’aleshores només calia que existira un país arreu del món. Com que era una persona tant poderosa i influent ningú va atrevir-se a contradir-li i de cop i volta tots ho van veure com una gran idea i ho acceptaren de bona gana. De sobte les divisions polítiques existents durant milers d’anys no tenien cap sentit.

Els primers en reaccionar van ser els intel·lectuals, que lògicament no volien quedar-se al marge d’un esdeveniment de semblant magnitud. Com la idea havia sorgit d’on havia sorgit, calia buscar els avantatges d’aquesta opció i per primera vegada des que s’inventaren les tertúlies radiofòniques, tothom n’estava d’acord i la polèmica consistia en veure quin convidat lloava més aquesta revolucionària proposta.

lideres en reunionAls economistes els va faltar temps per a descriure tots els beneficis que reportaria a la humanitat la supressió de barreres aranzelàries, la desaparició de polítiques restrictives al comerç, l’existència d’una moneda universal i una política econòmica comuna i un totpoderós banc central. Els efectes del multiplicador econòmic serien immediats i afavoririen tothom, al igual que les creixents economies a escala que apareixerien.

Els filòsofs, més profunds ells, van pensar que la humanitat havia caminat indefugiblement cap a este procés des dels seus orígens, i que al capdavall, tot era resultat de la subordinació de la dimensió conscient individual de cadascú a la moral global inconscient de la humanitat.

Els artistes, tant bohemis, decidiren que a ells tant els feia, que l’art no entén de política i que la seua ànima transgressora igual es desenvoluparia al marge d’aquest canvi; però algú més pragmàtic, pensant en futures subvencions, va afegir que els artistes, tots plegats, celebraven aquest acte de germanor mundial.

Els militars, tant submisos ells, van veure de forma  molt clara, que si ajuntaven els pressupostos destinats als exèrcits de tots els països del món, malgrat que en foren molts a repartir, seguirien eixint a bastant. Com que feia lleig i era políticament incorrecte donar aquesta raó públicament, argumentaren que s’havien d’unir tots els esforços dels terrícoles davant l’imminent atac dels enemics extraterrestres, i com que desconeixíem l’hostilitat d’aquests però se’ls intuïa una tecnologia més avançada, les inversions  militars s’haurien d’augmentar.

Els periodistes tant contents, els mitjans de comunicació es globalitzarien, ara serien les mateixes notícies les que preocuparien tothom i a més a més es provocaria una unificació dels gustos que assimilaria tots els continguts: l’audiència es multiplicaria.

onuLa humanitat al complet celebrava l’imminent revolució mundial, la més important des de la Revolució Industrial. Hi havia tant que fer!!! Immediatament hi hauria que unificar les llengües, al no poder delimitar els àmbits d’influència de cadascuna no tenia sentit milers de llengües diferents, sols en calia una predominant.

Amb el nou ordre mundial, als delinqüents i terroristes se’ls posaven les coses força difícils, ja no podrien mai més refugiar-se en països exòtics impossibles de localitzar. Per als mafiosos i evasors d’impostos també se’ls desmuntava l’escenari. Definitivament el món seria millor.

Els estudiants aconseguirien per fi un districte únic, i els seus títols serien homologats arreu del món. L’escolarització esdevindria universal, la sanitat no seria cap privilegi, desapareixerien els moviments migratoris, els exiliats i els deportats. Que beneit havia segut aquest enginyós geni!

Com d’encertada havia estat aquesta gran idea!! El enginyós geni prompte va ser proposat per a tots els premis de prestigi internacional i tots volien sentir-lo parlar i saber-ne d’ell. A diari rebia desenes d’invitacions per a entrevistar-lo, demanar-li col·laboracions o apadrinar projectes i el enginyós geni viatjava per tots els racons del món.

vilavella desde lapàz

Fotografia de l’arxiu de J. Escrig

Tota la humanitat estava atabalada amb aquest nou projecte mundial. Tota? No, en un xicotet poblet a la falda d’una serra plena d’oliveres i carrasques, les coses continuaven sent com cada dia: amb l’alba els llauradors matinaven i omplien el saquet, passaven pel forn i arreplegaven el pa acabat de fer, saludaven la veïna que ja de matí agranava el carrer. A continuació els mateixos carrers s’omplien de xiquets amb els llibres a la motxilla, els adolescents arrastrant els peus amb lleganyes als ulls, els més menuts acompanyats de les iaies amb la cara ben llavada i els cabells pentinats. A mig matí apareixien els carros de la compra i les cistelles de vímet. A l’hora d’esmorzar l’activitat es concentrava als bars i al casino del poble: soroll de cafeteres i filosofia de vides en directe.

Una rutina diària que acompanyava al poble els últims quaranta anys i que no es va veure alterada per la nova revolució de magnitud mundial. Ningú haguera prestat atenció a aquest xicotet poble insignificant, ni a cap altre dels tants que hi havia com aquest, però aquest xicotet poble inconscientment rebel resultava que era el poble natal del enginyós geni.

Quan un periodista es va fer ressò d’aquesta contradicció en la vida del enginyós geni, ell va decidir de fer una visita al poble. Feia bastant que no tornava, malgrat que mantenia la vella casa dels seus pares i que certament no l’havia oblidat mai.El enginyós geni va ser ben rebut al poble, amb cordialitat i afecte però sense reverències ni admiracions, el coneixien de feia massa anys i per als veïns no podia deixar de ser el fill de Tereseta la carnissera. L’havien vist jugant al baló al carrer de les escoles, ballar la trompa davant de sa casa, anar a per les estrenes a casa la seua àvia i llançar-se al llavador en les festes del poble.

Casa Museu

Fotografia de Joan A. Vicent

L’entrada a la casa ara deshabitada li va provocar enyorança: la cal blanca a l’exterior, els sostres alts i les parets grosses creaven un ambient fresc i acollidor, sense necessitat de sorollosos aparells d’aire condicionat. L’aroma de romer i d’alfàbega del jardí del veí i el cant de les caderneres el va fer viatjar en el temps.

Després de dues setmanes vivint al poble, el enginyós geni va tindre temps de retrobar als amics a la tasca i analitzar amb ells l’evolució de les collites, del nou taller que havien obert, de la nova junta de la Cooperativa i de quins canvis farien falta per millorar l’economia local i el benestar dels veïns.

Va tornar a interessar-se pels concerts i les competicions esportives, perquè ara coneixia de prop els participants. Va sentir la neboda tocant l’ oboè, va veure el nebot jugant al futbol, el fill del veí com aprovava el carnet de conduir. Va tindre temps d’escoltar com els nebots  veien el futur i va tractar d’animar-los per a que s’esforçaren i lluitaren per aconseguir els seus somnis.

Va reviure les converses plenes d’expressions locals i difícilment transferibles a una altra llengua. Va tastar les fruites i verdures de la pròpia horta, i es va emprenyar quan va veure el cunyat furiós perquè li havien furtat els melons.

Va tornar a pujar a les muntanyes pels senders rocosos de la seua infantessa i ara va valorar els paisatges que se li obrien al davant. Escapades amb bicicleta pel terme, capvespres al terrat, passejades per vora mar les nits de lluna plena…

Què més podia demanar?

Cada dia intentava explicar a qui el volia escoltar quina era la seua idea i tots els avantatges que suposaria, els veïns l’escoltaven i els sonava bé, però sense adonar-se’n, entre bromes i rialles prompte tornaven als seus afers diaris.

scan02014-308

Fotografia de l’arxiu de J. Escrig

Veritablement, la seua revolucionària idea que havia atabalat tothom quedava ara llunyana de la vida quotidiana. Era clar que afectaria la vida d’aquells veïns, però no tant com que tancaren l’escola del poble, reduïren les hores de metge  o desapareguera la banda de música.

Aleshores se’n va adonar: “Com d’ingenu he segut que m’he passat tota la vida buscant arreu del món allò que tenia al meu davant. Només calia valorar-lo i disfrutar-lo perquè ho tenia a l’abast. No cal fugir i escapar cap a allò desconegut pensant que és millor per ser diferent, perquè potser caiguem en un  pou sense fons. Potser que comencem un viatge cap a un destí equivocat, cap a un destí que no ens agrada o que no hem triat. Potser que ni tan sols tinguem destí i l’emoció del viatge es tornarà desesperació. Cal partir d’allò que tenim, aprofitar-lo i millorar-lo sense limitacions, fixar l’objectiu i saber on anem i perquè volem anar”.

Joan Recatalà. 01 de setembre de 2014