LA LLEGENDA DEL PASSADÍS I EL BOU ENCANTAT

                                                                                                                                                                                                                            Joan Antoni Vicent  Cavaller (Museu de La Vilavella)

 

BOU D'OR PREINDOEUROPEU (ca. 2700 aC)

Bou d’or preindoeuropeu (ca. 2.700 aC)

Transcrivim, tot seguit, un article publicat a La Vilavella, Butlletí d’Informació Municipal, juliol de 1994, núm. 33. Amb escasses correccions. Aquesta llegenda representa una fita cabdal al si de l’etnografia vilavellana, que cal preservar i difondre.

 La primera volta que vaig oir parlar del bou encantat tindria cosa de set o huit anys, una edat en la qual encara no es diferencia amb claredat el món real de l’univers màgic. No recorde de quina boca vaig escoltar la llegenda, probablement seria dels llavis de la meua àvia Maria, però sí la forta impressió que em va causar: un bou encantat, que en tocar-lo es torna d’or; qui se’l topetara!.

En afeccionar-me a la història vaig seguir-li la pista a l’auri brau, i al passadís que conduïa a l’amagatall on dormia el seu secular somni. Vaig parlar amb diverses persones que vivien prop d’on residia el bou. La llegenda encara continuava ben viva. D’una banda, el passadís. Em varen comptar que diverses persones havien intentat, sense massa fortuna, penetrar-hi, per tal de desvetlar el misteri. Àdhuc l’oncle X (encara li viu una filla) va iniciar el viatge, muntat a cavall i il·luminant-se amb una atxa. Però en arribar a cert punt del trajecte es va apagar la torxa i va haver d’aixar arrere. També, cap a l’any 1970, un grup de joves va demanar permís per excavar i fer el recorregut. No els el varen concedir.

Cap a on anava, el passadís?. Les opinions eren bastant unànimes en aquest sentit: caminant caminant, faria cap al mateix castell.

L’any 1982, en el transcurs d’una recerca etnogràfica, vaig parlar amb l’ama de la casa que, en temps antics, havia estat el palau del rei moro:

En esta mateixa casa es trobava el palau. I el bou, amb una poca de sort, s’hauria pogut topetar cavant al corral. Allí, a on estava l’estable, hi havia un replanell fondo, un soterrani. Es baixava per unes escaletes. Quan anava a donar de menjar a les gallines, sempre ho pensava: ací estarà el bou. Ja ens va donar bon mal de cap, el bou, durant la guerra! Ens varen fer fugir de la casa i vàrem haver d’anar a ca Costa, al carrer Cova Santa. Ens varen fer una malesa, tot el corral romput, somogut de cap a peus, per a vore si el topetaven, el tesor!.

La casa es troba al carrer de Sant Josep, pany dret, una vegada passes la replaceta de Robres, pujant cap el Calvari. La creença en l’existència del palau del rei moro ha estat ferma. El mateix Víctor Riba escriu (Villavieja de Nules y sus aguas termales, 1906, pàg. 5) que va cedir al museu de Tortosa una aldaba /picaporta/ árabe procedente del Palacio del rey moro (léase del governador ó jefe).

Fotomuntatge de J. Escrig

Fotomuntatge de J. Escrig

Girem fulla. En ultimar detalls per a publicar la llegenda he tornat a parlar amb gent del poble. L’escepticisme havia estés el seu tèrbol vel: –“Això eren coses d’abans, tot s’ho creien, els bovos. Un bou encantat… de què estaria fet… i què menjaria?. Jo, tanmateix, somie, de vegades, amb el bou. Estarà gitat, sobre les seues potes, com aqueixos bous de carrer que tomben a terra, de pur cansament. Tindrà un aspecte tranquil, no inspirarà cap temor. En tocar-li les banyes esdevindrà or, ben massís i refulgent. I permetrà a l’afortunada persona que entre en contacte amb ell portar una vida ben regalada.

I el passadís… el passadís existeix. Va aparèixer quan es va fer la conducció de l’aigua potable, davant de ca Sunción de Quelo, on comença el carrer del Pou. Molta gent el va vore. Jo mateix, tot i que era molt menut, em vaig quedar bocabadat mirant la volta de la covarxa, coberta, això sí, per enderrocs. I em preguntava: però com no s’atreveixen a entrar-hi?

Més sobre passadissos. De passadissos n’ha hagut molts. En castells, per a eixir-se’n fora de la fortalesa, en moments de perill. En viles murades, per abandonar-les durant un setge; en convents… No cal anar molt lluny: a Borriana n’hi havia un, ben famós. La seua existència ve replegada al diccionari de Pascual Madoz, cap el 1845, article BURRIANA: “A la distancia de ½ horas al E. se observa la entrada de un subterráneo que se dirige hácia la villa y que algunos curiosos han intentado recorrer con hachones; pero el miedo les ha hecho retroceder á los pocos pasos, sin que se haya podido averiguar á donde conduce. Sin embargo, no deja de ser extraño que dentro de la misma población y en dirección recta del punto marcado, se hayan notado en tiempos pasados algunos otros subterráneos cuya estensión se ignora, y aun se dice haver encontrado en ellos algunos trozos de hierro parecido a espuelas, y á otros bridages de caballos”.

I més sobre bous encantats. Josep Lluís Viciano va publicar l’any 1991 una replega d’encants de les terres del Maestrat i l’Alcalatén (“La Sima Calenta. L’encant de Corbó”), Butlletí de l’Associació Arqueològica de Castelló Llansol de Romaní”, números 9-11, pp. 135-140). Són els encants de la cova de Corbó, tossal de Marinet i castell de Bounegre. Així, en el cas de Bounegre: “El bou negre de l’Encant apareix cada cent anys, a les dotze del dia, i brama. Si algú l’espera i el toca, desfarà l’encant i aleshores el brau es convertirà en un muntó de tesors”.

I tocant a l’associació bou/tresor: “Les despulles de construccions antigues sempre han cridat l’atenció dels camperols i activat la seua imaginació. Lògicament la vida dura que tenen fa que pensen en el tresor amagar, la troballa del qual comportaria el canvi total, el viure sense limitacions econòmiques. En les històries ve a representar el favor que es vol obtenir de l’Encant, després d’acomplir tot el ritual. El toro, representació solar, símbol de la virilitat i el poder, potser ocupa el lloc de la divinitat que farà possible això”.

Diverses cultures mediterrànies han compartit la llegenda del bou d’or, agent genèsic fecundant.

Epíleg. Potser, més d’un lector, incrèdul, estarà pensant: Quines històries, bous encantats, a estes hores!. Be, potser ja no queden bous encantats; ni princeses, ni herois, com els d’abans. Però, tanmateix, els bous, si no estan encantats, sí encanten la gent. Ho podreu comprovar al nostre mateix poble, un dia que fagen bou. Observareu uns quants milers de persones, al carrer, als balcons, als terrats, tots pendents de la figura i els moviments de l’animaló. Amb tanta energia col·lectiva surant a l’atmosfera, tan sols faria falta bona fe, i un poc de màgia, per a transformar, el bou, en or.  

Bou al raval de Sant Xotxim, 1967 001

La Vilavella. Bou al raval de Sant Xotxim. Fotografia: Martín Pérez, agost 1967.

 

Un pensament sobre “LA LLEGENDA DEL PASSADÍS I EL BOU ENCANTAT

  1. Lo del pasadis del castell fins dins dun pou en el poble yo si que ue sentit contar cua era menut

Els comentaris estan tancats.