L’altre amic

De tant en tant et saps tan sol
que l’altre que pensa a la vora teua
esdevé estrany.
                          En un silenci curt
et mira.
                I vol fer-te creure els mots
adobats amb vents i sang somiada.
Absent, no creus allò que els ulls presenten.
I cerques blaus motius de versos dits,
en els espills les ombres imantades,
aquells amors d’uns almanacs vençuts.
Tot és buidor.
                        I pels clavills t’escrius
llavors de llum, el pols de nova vida.