Contra Paradís, (11/52)

     11. Captaires, zíngares i saltimbanquis

     Les onze del matí era l’hora dels captaires. Alguns passa­ven la nit sota la uralita del llavador públic en una estora que els servia de residencia durant una temporada; d’altres arri­baven cada dia al poble per distints camins de pols parlant-se a soles amb el cap batut per la ferocitat del sol; demanaven al­moina només en algunes cases, en aquelles que la façana els oferia certa garantia de caritat i després desapareixien seguint un itinerari circular per la comarca. Aquesta roda de captaires es multiplicava, es dividia en un rastre de misèria anònima que era la fruita més madura daquell temps, però hi havia alguns pobres que tenien l’elegància dels reis destronats, d’altres com­paginaven molt bé la humilitat amb un odi visible, la majoria anava remugant per la vorera mentre comptabilitzava els rose­gons en el sarró sense demostrar cap sentiment en la mirada, que solia ser vermella a causa de l’aiguardent. Cantava Jorge Sepúlveda en la radio Telefunken, les dones portaven al forn les llandes de moniatos acabats de llavar i la mateixa cançó Campanitas de la Aldea eixia fragmentada per les successives boques de carrer.

Jorge Sepúlveda

IMG_6465-001

Clicar per escoltar “Campanitas de la Aldea”

    

    A les onze del matí començava a sentir-se la veu dels captai­res al llindar de la casa i alguns usaven veu de baríton o de te­nor amb molta arrancada per a implorar una misericòrdia. Ave María Puríssima, una almoineta per l’amor de Déu. Des del fons del rebost o de la cuina ma mare deia: doneu-li alguna co­sa a aquest pobret. Una pesseta o un tros de pa candial eren en aquell moment la caritat oficial de la meua família i els mendi­cants arribaven a tongades a voltes molt espesses. Normalment es concentraven al voltant del migdia, però algun d’ells de ve­gades es ressagava i arribava a l’hora de la sesta. A l’estiu quan la casa estava en penombra un pobre obria la porta entretanca­da i soltava de sobte tot un plany terrible entre les cortines, i mon pare que becava en el balancí feia un bot sobtat i el gos Chevalier fugia escarotat gemegant sota les cadires.

vrt197

Llavador       Foto Joan Antoni Vicent

 Emparat a la uralita del llavador va morir algun captaire i d’altres hi van nàixer. En una de les parets hi havia tampons del rostre de Franco i de José Antonio orlades amb una llegenda imperial i baix d’elles en un entresolat hi havia l’estoreta de car­tons on alguna gitana paria i es tallava el cordó umbilical amb les dents com les llobes, mentre en la radio Jorge Negrete can­tava Ay Jalisco no te rajes i Concha Piquer s’apoderava de tots el terrats entre les bugades esteses dient les penes que tenia la Lirio. El rector del poble, mossèn Agustín, passejava amb el bonet tirat cap al bescoll, les mans en el butxacó de la sotana prenent l’aire a l’ombra dels noguers per la carretera de la Vall. Era un home sense problemes, una espècie de funcionari ecle­siàstic irònic, flac i roget de cara, que s’estimava més el conyac que el vi de missa, escèptic i asmàtic, amb unes nebodes molt guapes. A mossèn Agustín un dia les beates li van dur una gita­na perquè la batejara i ell s’hi va avenir amb una rialleta de co­nill. L’havien capturada al llavador públic, que s’havia convertit en terra de missió. Les beates li van donar menjar, li van ensen­yar el credo, la van llavar, la van vestir, li van posar una mante­llina i la van acompanyar a l’església en comitiva sentint-se molt missioneres i exploradores amb aquella peça cobrada. Ma tia Pura en va ser la madrina. Era una gitana bella de vint-i-cinc anys i jo la recorde travessant la plaça solemnement cap a l’es­glésia amb aquell vestit negre de randes amb que l’havien ador­nada; després de la cerimònia del baptisme ma tia li va oferir un convit i la gitana ben menjada i sense el pecat original va de­saparèixer del poble i ja no va tornar més.

    Tanmateix n’hi havia d’altres que sempre retornaven fins a formar una corda a l’entorn d’aquells anys de misèria franquis­ta. Eren espectres al llindar de casa. Una mendicant tenia la ca­ra menjada per la lepra amb un perfil de lleona sense orelles, un altre demanava caritat en vers amb pelleranques despart com un profeta, una altra era cega amb els ulls blancs que pa­reixien ous de colom i venia sempre acompanyada per un fill oligofrènic, un altre arribava arrossegant els soquets de goma en les cames tallades en redó pels genolls, uns altres tenien una misteriosa dignitat en el posat sense estalviar per això certa fe­rocitat en els ulls. Durant els anys en que la meua consciencia despertava, aquella visió de la misèria se succeïa entre les cor­tines de l’entrada com si foren el teló d’un teatre on un mateix personatge es   renovava infinitament sota distintes mascares si­nistres. Algunes tenien nom: el pobret de Betxí, Marta Peroles, Bufanúgols i sobre tots aquests figurants hi havia l’Albardera, una dona borda que anava a peu amb una burra negra, sempre blasfemant sota la llum blanca del migdia. Els xiquets la insul­taven, li tiraven pedres i ella es regirava amb arrancades de fera i els seus glapits eren tan silvestres que li deixaven la boca ple­na de bromera verda.

     Enmig d’aquest cor de captaires que ja formava un elenc tra­vessava a voltes el poble una tropa de zíngars amb cabres hongareses molt virtuoses que pujaven a una cadira al so d’una trompeta i un ós que ballava al ritme d’un pandero. A aquestes polsoses rècules de còmics la gent no els feia cap caritat, però així i tot tenien més fortuna que les caravanes de gitanos que solien acampar davall d’un garrofer prop de les eretes.

      Quan un campament s’hi establia més de tres dies aleshores el sergent de la guàrdia civil, el Garrut de malnom, pujava des del quarter de Nules amb unes tenalles i es presentava al mig del rotgle de gi­tanos, cridava el més vell i en presencia de tots a ple sol o sota la resplendor d’una foguera l’obligava a obrir la boca de bat a bat i amb les tenalles li arrancava un queixal en viu.No li passava  això a la  saltimbanqui Carolina quan venia al poble a fer volantins. La precedia sempre un ban de Pepe l’agutzil. Ell canviava les dues peretes de quaranta vats de la plaça per unes altres de cent per a l’actuació i, enmig d’un cercle de cadires, Carolina, amb una faldeta curta que deixava veure unes cuixes primíssimes, executava unes contorsions damunt d’un fil d’a­ram sobre els caps dels llauradors enfavats per l’emoció, però a l’hora de passar el plat tots feien mitja volta en silenci i se n’a­naven a casa deixant la xiqueta Carolina arrupida i sola en la nit. Recorde el seu carro que s’allunyavasota les estrelles d’hivern fins que el seu rastre es confonia amb la mateixa rècu­la de mendicants, màscares i zíngars que també es perdien en la memòria.

Manuel Vicent