EL CAS D’UN ALTRE ANACORETA A LA VILAVELLA

Sembla que en el transcurs del darrer terç del segle XIX els voltants de l’ermita de sant Sebastià (reinaugurada el 1864) es convertiren en preat espai per als anacoretes, catòlics practicants que havien decidit dedicar la seua vida a l’ascetisme, la contemplació i la lloança de Déu. Fa uns mesos (12-2-2014)  ja comentàrem en aquest bloc el cas d’un d’estos homes penitents, l’existència del qual va ser recollida pels diaris de moltes ciutats d’Espanya al gener de l’any 1888. Si voleu accedir a aquest article, cliqueu a l’enllaç:    

http://associaciodeveinslavilavella.wordpress.com/2014/02/12/el-cas-de-lana…e-la-vilavella

Aquell anacoreta però, no va ser el primer que es va establir a la Vilavella, ni el primer que va ocupar pàgines als diaris.

Antiga ermita de Sant Sebastià 001

Ermita vella de Sant Sebastià. Fotografia de l’arxiu de Joan A. Vicent Cavaller

Quasi un parell d’anys abans, al mes de juny de 1886, el nom de la Vilavella ja havia saltat a l’actualitat per l’existència d’un d’aquest penitents. Segons relata el rotatiu madrileny EL DIA en la seua edició del 3 de juny d’aquell any, l’anacoreta vivia en una cova prop de l’antiga ermita de sant Sebastià “en el cerro llamado de San Sebastián y al pie del castillo de Villavieja, existe una cueva transformada ya en una limpia habitación de catorce palmos de ancho por siete de largo. En ella no se ve más menaje que un trozo de estera, un jarro, un cántaro, cuatro libros de devoción y algunas estampas.”

scan02014-155

L’ermita vella, a punt de ser engolida per la pedrera. A banda dreta, emblanquinada, la Coveta del Penitent, actualment “el Polvorí”, tot recordant la seua funció de magatzem de dinamita durant l’extracció de pedra per al Port de Borriana. Fotografia de l’ arxiu de Joan A. Vicent Cavaller.

Francisco López Ibáñez

La dita cova estava ocupada per Francisco López Ibáñez, que aquest era el nom de l’anacoreta vilaveller. El diari de Madrid LA CORRESPONDENCIA DE ESPAÑA (Diario universal de noticias. Eco imparcial de la opinión y de la prensa), en la seua edició del 4 de juny de 1886 en feia una descripció d’aquest home penitent: “El penitente que habita la cueva es un sujeto de 44 años de edad, soltero, natural de Cambil, pueblo distante tres horas de Jaén, de baja estatura, regulares carnes, ojos grandes, calvo y barba espesa, cana. Viste una especie de balandrán corto de paño burdo, con cinturón de la misma tela, alpargatas negras, una cruz grande pendiente del costado izquierdo, que da a besar a los que se le acercan, y otra de unos diez centímetros sobre el pecho; no lleva camisa ni prenda alguna interior, y jamás cubre su cabeza. Tiene dos hermanos que residen en Jaén”

Segons els diaris l’anacoreta Francisco sabia de lletra i era home de món, ja que “hasta edad de 14 años fue a la escuela, y después, inspirado en lo que había leido de los mártires del catolicismo, decidió peregrinar por el mundo, habiendo recorrido una buena parte de África, algunas poblaciones de Francia, varias comarcas de América del Sud y muchas de España.”

Frugal amb el menjar

Com pertoca als anacoretes, Francisco era persona frugal pel que fa a la seua alimentació. El diari barceloní LA DINASTIA (Diario político, literario y mercantil) assegurava en la seua edició del matí que la seua dieta era parca: “No come más que dos onzas de pan  cada veinticuatro horas. A pesar de ello, se encuentra tan robusto como el más bien alimentado y goza de la mejor salud; no admite obsequio de ninguna clase”. LA CORRESPONDENCIA DE ESPAÑA descrivia la seua alimentació de manera diferent, ja que apuntava que “come una sola vez al día una cazuela de sopa de pan sin sal ni aceite, cuyo alimento dice le da para vivir.” Tan se val quina descripció fos la correcta, ja que totes dues són ben escasses.

Aquest mateix diari informava també dels seus costums religiosos que consistien cada dia en baixar de bon matí des de la cova de la muntanya “al pueblo muy temprano, dirigiéndose a la iglesia parroquial, en la que permanece arrodillado cuatro horas rezando con gran fervor, y por la tarde, de tres a cinco, lee la doctrina al gran número de fieles que acuden a su cueva. En Villavieja se encuentra desde el principio de la Cuaresma”

 Afable y cariñoso

LA DIASTIA feia una descripció de la personalitat de Francisco López Ibáñez asegurant que l’anacoreta “está llamando poderosamente la atención”, al temps que destacava que “su trato es afable y cariñoso, y se atrae las simpatías de cuantos con él tratan”.

Aquest diari apuntava també una pinzellada sobre el caràcter generós de l’anacoreta Francisco qui, malgrat la senzillesa de la seua vida: “Sólo recibe estampitas y objetos piadosos para volverlos a repartir entre los más pobres. De todos los pueblos limítrofes a Villavieja, van en romería a ver y oir al penitente, y es en la actualidad la admiración de todos ellos.”

La coveta del Penitent en l'actualitat 001

La pedrea i la coveta del Penitent, actualment coneguda com el Polvorí, en l’actualitat. Fotografia de l’arxiu de Joan A. Vicent Cavaller

Crítiques a la premsa

La presència de l’anacoreta Francisco no va passar desapercebuda per a les publicacions de caràcter satíric o anticlericals. EL MOTÍN (Periódico satírico semanal) en va fer crítica extensa del cas batejant l’anacoreta amb l’apel·latiu de SANTO PAJARES. Aquest diari descrivia els costums del penitent vilaveller tal i com apareixen als diaris de l’època al temps que es preguntava “¿Pero es que estamos todos locos? Porque esto es la borrachera, el delirio de la estuìdez. Y si no, vamos a cuentas. ¿Qué ha hecho ese hombre desde que nació para que así se le admire? ¿Que reza cuatro horas? No hay usurero inmundo, ni prostituta jubilada, ni ladrón retirado que no se pase ese tiempo en la iglesia para engañar al mundo y que los dejen en paz”.

El redactor de EL MOTÍN se’n penedeix al seu article de l’admiració que causa la vida ascètica de l’anacoreta, quan les condicions de treball i de vida de molta gent de l’època eran absolutament miserables. Així, destacava com “la infeliz mujer que, descalza y medio desnuda, coge tiritando aceituna en invierno, y abrsándose espiga en verano, para que los pedazos de su corazón puedan comer, no esa sopa, sino un pedazo de pan duro y seco. Y del hombre, la mujer y el niño que en los grandes centros de población llenan los talleres, manejando sustancias nocivas que van a poco a poc minando su existencia.”

Punts de vista ben diferents els d’uns i altres diaris i publicacions, reflex clar de la societat de finals del segle XIX. En molts aspectes, no massa lluny d’algunes actituts del present.

Article el.laborat per Nel·lo Navarro.