ELS POBLES PARLEN ELS UNS DELS ALTRES

Una característica de tota societat és la de parlar uns pobles del altres, generalment això passa més aviat entre veïns i no d’una manera amable precisament.  És cert que està present a tot arreu, però són en les societats més tradicionals on més  s’utilitzen els anomenats tòpics. Es produeix perquè ens definim a partir d’una dualitat, que és la d’ Ú Mateix i la de l’Altre.  L’alteritat, els altres, és una categoria del pensament humà. Cap col·lectivitat, països, pobles, barris, classes, clans, clubs, etc. es defineix com a Una si no col.loca immediatament a l’ Altre enfront seu. Els subjecte no es planteja si no és en termes d’ oposició, es presenta a sí mateix com a essencial i construeix a l’altre com a No essencial. D’ací sorgeixen els estereotips de raça, nacionals, de gènere, etc.

Això s’ observava entre nosaltres quan es parlava o es parla d’altres pobles veïns. La rivalitat i el menyspreu  eren els motius més destacats de les dites tòpiques. Que si en Nules eren “genolluts” i els de la Vilavella “lleganyosos” és un exemple d’aquesta confrontació opositora.

Busquem en el llibre del professor Sanchis Guarner “Els pobles valencians parlen els uns dels altres”  edició de la Fundació Caixa Castelló (1992) el que deien sobre la Vilavella els pobles veïns.

Aín

Aín. Fotografia de J. Badenes.

Referit a la calor d’estiu, en Aín deien:

Aín és el primer poble, Eslida el   primer cel,  Artana és el purgatori, i la Vilavella, l’infern.

Sobre la sort de tindre bones aigües i els balnearis, en els pobles veïns afirmaven amb certa rancúnia:

La Vilavella és molt bona  perquè fa l’aigua calenta i allí van a banyar-se tots los pudents de València.

Encara que a Eslida reconeixien  aquesta sort:

Per a manyos en Aín, per espavilats en Onda, per a banys la Vilavella i per a bovos l’Alcora.

Però, com no podia ser d’altra manera, és a Nules, el veí més a prop, on troben més rivalitat:

Mascarell, corral de porcs,Vilavella la comuna, Nules és el ramellet i València l’ hermosura.

IMG_4544 b y n

La Vilavella i Nules. Fotografia de J. Badenes.

Més tòpics provenint de Nules:

La que es casa en la Vilavella  per més que hagen mediat butles, prompte s’ arrepentix ella al vore’s tan prop de Nules.

Però tampoc Nules  quedava ben parat:

En Nules, passa i no t’atures ( ho referien els carreters).

En Nules entra de cara, i ix de recules ( apuntaven els moncofins).

Però la ferma tancada de files cap a l’exterior (tots a una), s’obri en canal cap a l’interior (tots contra tots), en un seguit continu de  rivalitat entre barris, famílies, veïns i individual, creant-ne noves oposicions no menys bel·ligerants.

Eixida bou de sant Roc blanc

Bous al carrer Sant Roc. Fotografia de Joan A. Vicent

A la Vilavella, i no és cap excepció, som famosos per la rivalitat entre el carrer Sant Roc i el de Sant Xotxim, roqueros contra xotximeros i viceversa, on les festes són el motiu i el bou és el tòtem i símbol fàlic;  tots dos suposen que “els nostres bous són més valents que els vostres” amb un orgull que expressa un sentiment de tenir més força i prestigi que l’altre a través d’aquest animal herbívor. Altra expressió d’aquesta dualitat opositora es manifesta també en la tradicional rivalitat  de caràcter religiós entre “purissimeres” i “rosarieres”.

Aquestes són manifestacions de l’oposició que necessita de l’altre per a reafirmar-se, situant-nos com a millors o més grans vers els altres; “ allò nostre/meu”  és millor i més gran que “allò vostre/teu “.  Els psicòlegs ho expliquen com un estadi de replegament narcisista de caràcter infantil.

Eixida bou de sant Xoxim byn

Bous al Carrer Sant Xotxim. Fotografia de Joan A. Vicent.

Però quan eixim del nostre tancament, viatgem, llegim i reflexionem, en definitiva, pensem,  ens n’ adonem que nosaltres també som els altres d’ algú,  som estranys per altres natius, i ens situem davant d’una nova realitat en la qual, malgrat les diferències, estem abocats a reconèixer l’altre i establir relacions recíproques, assumint que no som ni millor ni pitjor que els altres. Ens descobrim com iguals en la diferència.

Text elaborat per Joan Badenes