LA VILAVELLA I EL SÀHARA OCCIDENTAL. IIª PART (DES DE 1975)

ESPANYA ABANDONA EL SÀHARA.

Sahara 1976 Pasqual V. Romero  (15)

Pasqual V. Romero amb xiquets sahrauís en 1976. Fotografia del seu arxiu personal

El final del Sàhara Occidental com província espanyola comença a mitjans del 1975, quan amb Franco moribund, l’exèrcit  comença una planificada retirada i abandonament de la població i del territori, que en poc de temps restarà a mercè del Marroc. Amb els  Acords de Madrid de Febrer de 1976, Espanya  fa la seua entrega al Marroc i Mauritània. Testimonis de primera mà d’aquest procés d’ abandonament han sigut Pasqual Vicent Romero, que realitza les seues tasques militars en els serveis d’informació i documentació i Sebastian Caballer (El Xano), que fa el servei en artilleria.

Sahara 1975-76, Sebastià Caballer El Xano

Sebastian Caballer en Artilleria (1976). Fotografia del seu arxiu personal

És l’ inici del patiment sahrauí. Davant de l’abandonament d’Espanya i l’ocupació del Marroc i Mauritània, s’inicia el conflicte bèl·lic entre aquest països i el  Front Polisari, el seu govern, que proclama immediatament la República Sahrauí Àrab Democràtica (RSAD). La meitat de la població, unes 250.000 persones, comencen un llarg èxode a través del desert cap al sud d’ Argèlia per tal de cercar aixopluc dels bombardejos amb fòsfor de l’aviació marroquina.

En Tindouf s’inicia una nova etapa en la vida de part del poble sahrauí. Al principi amb fam, malalties, alta mortaldat infantil i oblidats pel món. La vida la reorganitzen al mig d’un inhòspit desert partint de zero; estructuren un entramat de supervivència, munten escoles, centres sanitaris, distribució d’aliments provinents de l’ajuda internacional i estableixen la seu del seu govern a l’ exili. Des d’ aleshores reclamen que es complisca la legalitat internacional, que es realitze el referèndum d’autodeterminació i així concloure el procés de descolonització que Espanya hauria d’haver realitzat en el seu moment, i per altra banda que  no els abandone en aquest procés, ja que Espanya és encara, segons la legalitat internacional i tal com diu l’ ONU, la potencia administradora i legal d’aquest territori. És a dir, legalment encara és un territori pendent de descolonització i el Marroc sols  una potència ocupant del Sàhara.

Campaments refugiats Tinduf

Campaments de refugiats sahrauìs. Fotografia de J. Badenes

La vida en els campaments de refugiats de Tindouf, d’on procedeixen les dues xiquetes sahrauís veïnes nostres, Minatu i Xerifa,  acollides per sengles famílies vilavelleres, no és gens fàcil. Viuen en tendes de lona (Haima) i cases de fang formant nuclis de campaments distants denominats Wilaya, que prenen els seu nom de les poblacions originàries:   l’Aaiun, Smara, Dajla,  Ausserd, Echdera, Hagunia… L’ aprovisionament procedeix de l ‘ajuda i solidaritat internacional, així com de l’ ONU ja que no disposen de cap mena de recursos propis. Malgrat aquest precarietat més absoluta, i les constants dificultats és l’ única població  d’ Àfrica sense analfabetisme, i un poble alegre, pacífic  i pacient.

Minatu i Xerifa

Minatu i Xerifa, estudiants sahrauìs, Fotografía d’ Aitana Badenes.

Després de l’abandonament de l’estat espanyol ha sigut la societat que ha creat ONGs d’ajuda als sahrauís, així com ajuntaments i governs autonòmics els qui a partir dels anys 90 comencen a desenvolupar programes de solidaritat, a través dels quals es realitzen campanyes com l’arreplegada d’aliments i el més important, el de Vacances en Pau pels quals acudeixen durant l’estiu milers de xiquets i xiquetes sahrauís acollides per famílies i així reduir la duresa de la vida  en les condiciones climàtiques extremes, ja que la temperatura arriba a més de 50 º.

El contacte humà entre la població espanyola i sahrauí es intens. A partir de les estades dels xiquets i xiquetes a casa nostra, s’organitzen viatges als campaments sahrauís per tal de mantindre les relacions iniciades i portar-los material de subsistència. S’han cristal·litzat autèntiques relacions afectives i familiars, que com a conseqüència ha portat que alguns continuen els seus estudis entre les famílies que les van acollir durant els estius, com és el cas de Minatu i Xerifa, convertides ja en dos vilavelleres plenament integrades al poble.

Minatu i Xerifa, quan tornen als campaments de refugiats a viure la seua vida adulta i desenvolupar tot el que han aprés entre nosaltres, segurament portaran a la Vilavella per sempre al seu cor.

 Per acabar és el moment de fer una reflexió. El Sàhara és un exemple de la laxitud en que alguns utilitzen el concepte “pàtria”. Aquest és utilitzat interessadament per a exacerbar passions narcisistes, però que és negat i abandonat quan no respon als  interessos de les elits dominants. Els sahrauís eren espanyols i de repent es converteixen sense voler en marroquins o en apàtrides. La “pàtria” hauria de vetllar per les seues persones, una realitat concreta, i no un recurs conceptual que amaga  determinats interessos econòmics i polítics.

Cliqueu damunt de la fotografia per veure l’àlbum SERVEI MILITAR DE VILAVELLERS ALS SÀHARA OCC. (1956-1976)   

Sahara 1976 Pasqual V. Romero  (12)

Manifestacions de sahrauís en favor de la independència del Sàhara Occ. i contra l’ocupació del Marroc (1976). Fotografia de l’ arxiu personal de Pasqual V. Romero.

   Joan Badenes