LA VILAVELLA I EL SÀHARA OCCIDENTAL.  I ª PART (1956 – 1975)

Quina és la relació existent entre el nostre poble i el Sàhara Occidental?  On trobem el lligam entre la Vilavella i un indret tant distanciat geogràficament? Existeix o ha existit algun tipus de contacte entre veïns nostres i del Sàhara? Tenim alguna cosa a veure amb aquest país? Són preguntes que es faran  els qui s’estranyen al  relacionar aquests dos topònims, però que el devenir de la història i la relació actual de famílies vilavelleres amb  famílies i població sahrauí mostren que si existeix, i  molta,  de relació passada i present.

Paradoxalment sembla que siga estrany un país, una població, que ha tingut tant a veure en l’Espanya contemporània,  i al qual han anat un grapat de vilavellers a fer el seu servei militar. Tal vegada és així d’insòlit perquè la narració de la història oficial oculta el que va ser aquest territori per a Espanya i com ha sigut tractada la seua població. És el fenomen de la “pèrdua de memòria” en la construcció de la Història. No s’ha d’oblidar que  els sahrauís van ser  ciutadans espanyols,  va ser una província més d’ Espanya, com qualsevol altra, fins que van ser abandonada i entregada contra la seua voluntat al Marroc en Febrer de 1976 pel govern espanyol de l’ època.Mapa sahara

Ací és quan comença el drama per als sahrauís. Amb la  denominada “Marxa Verda”, el Marroc inicia l’ocupació militar del territori i amb ella la mort, repressió,  patiments i l’ inici de l’exili de la meitat de la seua població que es refugia al sud d’Argèlia, en Tindouf. Actualment la  població sahrauí està repartida entre  una meitat que malviu en el Sàhara Occidental ocupat pel Marroc i on són ja una minoria constantment assetjada i reprimida i l’altra part que sobreviu de males maneres en campaments de refugiats on s’han organitzat com una societat amb un estat que organitza la precarietat més absoluta.

Però anem a narrar les relacions entre vilavellers i el Sàhara en diferents fases de la història recent. Les primeres relacions entre la gent del nostre poble i el Sàhara es produeixen quan joves de 20 anys són destinats per tal de fer el servei militar obligatori,  “la mili”,  a aquest territori tan llunyà i exòtic per l’època i del qual res en sabien.  Han sigut un grapat de joves  els qui,  des de 1956, any on fou destinat el primer, fins als darrers moments de la seua existència com a territori espanyol en 1976, els qui han passat any i mig de la seua existència servint a l’exèrcit, el qual administrava el territori. Durant aquest any i mig de servei sols van poder tornar a casa durant curts i escassos permisos, si és que algú els tenia.

Sahara 1956 Pascual Pedro 1

Pascual Pedro (1956). Foto arxiu família Pedro

El primer jove del poble que va fer la mili en el Sàhara va ser Pascual Pedro entre els anys 1956 i 1957. Pascual va tindre que viure  l’última guerra d’Espanya, la guerra de Sidi Ifni (1957/58)  que  lliurà contra el Marroc per la disputa d’una estreta franja del territori sahrauí al nord de l’actual Sàhara Occidental. Una guerra, tan  desconeguda per la societat espanyola d’aleshores com per l’actual, degut al silenci de l’època i a la “desmemòria” oficial.

Pascual Pedro feia la seua tasca militar en un territori el qual era una colònia espanyola des de 1884,  any on segons la Conferència de Berlin, se li concedí a Espanya l’ocupació i administració  d’ aquesta contrada atlàntica del desert saharià enfront de les Illes Canàries.

 Va ser a l’any 1958  quan el govern de Franco declara aquest territori província espanyola d’ultramar a tots els efectes i  els seus habitants passen a ser ciutadans espanyols de ple dret. Tenen DNI espanyol, van a l’escola espanyola, i a més de la seua llengua, el hassania un dialecte àrab, parlen el castellà; inclòs en les Corts de Madrid hi han representants sahrauís.

Sahara 1961-62 José Monlleó 2

José Monlleó (1962). Foto arxiu personal

Sahara 1962-63 Juan Badenes (3)

Juanito Badenes (1962/63). Foto arxiu personal

                                                                                                                                                                                                                              Durant els anys seixanta, acudeixen a la ja denominada 53 provincia espanyola alguns joves del poble. Durant  1961-62 va a l’ Aaiun José Monlleó i en 1963/1964 Juanito Badenes. Les seues tasques militars es realitzen en l’ Aaiun, capital i  més nombrosa concentració de població, i altres xicotetes poblacions disseminades pel desert com Smara, Ausserd, Hedchera.

Excepte aquest nuclis de població, la població sahrauí es nòmada  i viu itinerant pel desert buscant pastos per als seues animals, camells i cabres. Durant aquesta dècada no hi ha conflictes ja que la població sahrauí accepta la seva nacionalitat espanyola i es relaciona  amb normalitat i sense conflictes amb els militars espanyols.  Espanya obté recursos de l’abundant pesca de la seua costa atlàntica i dels fosfats de les mines a l’aire lliure de Bucraà.

És a partir de 1970 quan Marroc comença a reclamar aquest territori i  es produeixen els primers moviments independentistes amb el naixement del Frente Polisario. Durant eixos anys diversos veïns nostres coneixen de primera mà aquestes bregues, entre ells Rafael Vicent, José Daràs, Roque Vicent, Sebastian Daràs.  Pacó Vicent (Massó) és el que va a l’indret més llunyà, a Villa Cisneros actual Dajla,  ja en la frontera amb Mauritània.  Però és a partir de 1975 quan esdevindran els fets que canviaran dramàticament la vida del poble sahrauí….

Si voleu veure les fotos de l’ àlbum SERVEI MILITAR DE VILAVELLERS AL SÀHARA OCCIDENTAL (1956-1976)   piqueu  sobre la fotografia. 

Sahara 1970

J. Daràs, P. Vicent, R. Vicent, S. Daràs, R. Vicent. (1970). Foto arxiu de Rafael Vicent

Agraïm la cessió de fotos de l’ àlbum a la familia de Pascual Pedro, a José Monlleó, Juanito Badenes, Rafael Vicent, Sebastian Caballer i Pasqual Vicent Romero

Article de Joan Badenes.