AMPARO RANCH, ENYOR DE LA VILAVELLA

Conversa amb Amparo Ranch i José Micó

Dissabte i bon dia, per la vesprada, ens enfilem cap al cap i casal. Estacionem al davant de Nou Centre. València destil·la vida pels quatre costats. El llit del Túria, molt humanitzat, allotja un grup de bolivians que hi estrenyen lligams patris. Des del pont divisem la finca on està emplaçat el pis d’Amparo i José, inici del passeig de la Petxina, un potent immoble que recorda un creuer transatlàntic.

IMG_4523

Amparo Ranch i José Micó en el saló, amoblat i ordenat tal com estava en la casa del carrer Sant Vicent a la Vilavella. A la dreta l’ espectacular armari d’ Eduardo Nittel Bitterlich, darrere el piano. Foto de J. Badenes

Traspassem el llindar. Efusives salutacions. Passem a la sala de visites, una cambra lluminosa habitada per mobles, quadres, fotografies, llibres, ceràmica… tot destacant-s’hi, al fons, els fecunds arbres del parc del riu, que ens recorden el Central Parc de Nova York. Asseguts al voltant d’una tauleta amerada de dolços -mistela, bombons i massapà toledà- . I custodiats per tres peces benvolgudes, el piano Erad d’Eduardo Ranch Fuster, el pare d’Amparo, la pedra esculpida amb l’efígie de Pío Baroja, i l’armari, realment espectacular, d’Eduard Nittel Bitterlich, relíquies totes elles relacionades amb la casa pairal dels Ranch a La Vilavella.

La conversa flueix pausada, tot abastant matèria diversificada: literatura, medicina, música, esports, política… Preguntem Amparo quines han estat les seues línies d’investigació. En primer terme, la música a València, enseguint els passos de mon pare. En segon, la publicació dels epistolars d’ Eduardo Ranch amb els escriptors Josep Pla, Ernest Martínez Ferrando i Pío Baroja. En tercer, les col·laboracions amb la revista Laberintos, dedicada als exilis espanyols, on he incidit en el figura de Vicent Llorens Castillo, molt amic de mon pare. I encara continua escrivint. Ara mateix al voltant de l’orquestra femenina del camp de concentració d’ Auschwitz. I, referent a història de La Vilavella, em vaig fer ressò de les biografies dels meus avantpassats Nittel-Bitterlich, o del meu avi, Leocadio Ranch, capità d’infanteria i alcalde de la vila, cap a 1910.També de la visita de Julio Caro Baroja, l’any 1943; o els apuntaments tocant a “`La Vilavella. Memòria fotogràfica”.

IMG_4515

Amparo Ranch, als 84 anys, guarda la bellesa i elegància que sempre ha tingut. Foto de J. Badenes.

 S’hi fan presents els records vilavellans, especialment del període 1939-43, quan Amparo va viure, intermitentment, al nostre poble: L’escola, amb don Manuel Segarra com a mestre, la  “bassa del Senyoret”, el “mantecao” del Lliberal, el millor, sens dubte; o l’observació del firmament durant les nits d´estiu, bé del terrat de la casa del carrer de sant Vicent, o des de la replaça de l’ermita. Recorde, la primera Cassiopea, sobre la Via Làctia, les set Plèiades, les dues Ósses, el planeta Venus.

Portem ja tres hores d´ agradable conversa. Ha arribat l’hora de mostrar a Amparo i José el blog de l´ associació. Passem a l´ ordinador, instal·lat a una sala annexa, consulta que fou de pediatria, farcida de llibres de medicina del doctor José Micó. Ens aturem en l’article dedicat a les peteneres de La Vilavella. Va ser precisament Amparo Ranch qui va indicar al grup Al Tall, l´any 1978, la conveniència d´ adaptar-les a la impressionant elegia en memòria de Miquel Grau, vilment assassinat.

Ens acomiadem. El vestíbul està presidit per un quadre a l´oli de l´escola de Ribalta, La Coronació de la Verge, penjat abans, per cert, a La Vilavella. Agraïm Amparo i José la seua inestimable tasca en pro de la cultura vilavellana, materialitzada en valuoses donacions al Museu de La Vilavella.

 Tornem a travessar el pont. El grup de bolivians encara es troba al caixer del riu, ara acompanyat per ritmes del seu país; feliços, tot i que un pic melangiosos.

 Article elaborat per Joan A. Vicent Cavaller