Contra Paradís, (8/52)

     8. Els morts

     Com enmig d’una boira que a mesura que avances per dins va desvetllant la silueta de les coses, així vaig des­cobrir el perfil de la mort en el rostre d’aquella xiqueta amb  tirabuixons daurats que havia mort abans de nàixer jo. Amb cara d’àngel apareixia asseguda sobre una mitja lluna en un retrat vestida de blanc al costat del meu germà José María, que estava abraçat a una pilota. Els meus pares havien perdut ja dos fills i això formava part de la meua memòria primitiva; l’ombra d’a­quests éssers desapareguts que no vaig conèixer vagava a voltes entre les pregàries de la família. Un no havia deixat ni rastre sinó en la referencia d’una diarrea groga que se’l va endur al cel, però la xiqueta havia estat captada en una gran fotografia d’estudi i, quan jo entrava en aquella habitació de casa dels meus oncles que olia a caqui, la mirava allí penjada a la paret i sabia que aquella imatge de bucles difuminats era la mort ma­teixa somrient. Jo no tenia aleshores cap idea abstracta encara: l’amor era un somrís de ma mare, el plaer era qualsevol dolç del rebost, l’ordre era la mirada severa de mon pare, la mort era la imatge d’aquella xiqueta que havia estat la meua germana i se n’havia anat.

      Als cinc anys jo jugava amb una altra xiqueta de la meua edat, María Luisa, filla del metge don Roberto, que vivia al costat de casa. A voltes la sentia plorar a través del barandat i sempre aquell plor anava acompanyat per la veu melodiosa de sa mare que la consolava amb amoroses inflexions i cants de bressol, cosa que em semblava tan suau com impossible d’aconseguir. Recorde aquella xiqueta entrant a ma casa entre les cortines in­flades per la brisa de l’estiu sobre el sòl acabat de llavar, junts balancejant-nos en alguna engronsadora sota els pins centenaris del derruït balneari de Miramar, jugant a enterrar sargantanes en la Torreta, fent sonar la campaneta que cridava els veïns del  carrer de la Cova Santa a cantar els gojos de la Mare de Déu en les últimes nits d’agost que exhalaven un perfum de meló d’Al­ger i no sabria dir quan es va interrompre el nostre joc però sé que era pel temps de les assutzenes. Tampoc vaig saber gaire bé que estava malalta, només que un dia em van cridar a sa ca­sa amb un xiuxiueig de dolor i en pujar a la seua habitació vaig veure Maria Luisa vestida de gasa dins d’un taüt blanc envolta­da de flors també blanques que eren assutzenes i el seu rostre lleument violeta es feia més obscur en les ulleres i els llavis. Al costat del seu fèretre de seda em va dir son pare:

      –La volies molt, ¿veritat?

      –Sí, sí.

      –Ella a tu, també. Ha mort de tifus, pobreta.

     Em va produir un cert desfici comprovar que la filla del metge també podia morir, encara que el trànsit de María Luisa em va parèixer tan dolç que la xiqueta va passar a alimentar la imatge de la mort com una manera d’asseure’s sobre mitja lluna entre els núvols, però ben prompte vaig entendre que morir no era gens poètic, ja que poc després, una vesprada bascosa, vaig veure expirar fent bocades un vell en un llit de noguera. La fi­nestra estava oberta de bat a bat i en la reixa, contemplant l’a­gonia, hi havia un raïm de xiquets entre els quals jo em trobava en primera fila.

     Era l’avi del meu amic Sebastianet el Pajarito. Amb el tronc incorporat sobre uns quants coixins al fons de l’habitació, un home obès i groc obria la boca compassada­ment, amb una cadència cada volta més anguniosa i discontí­nua tractant de prendre tot l’aire que podia i algú de nosaltres des del carrer l’animava com si l’agonitzant estiguera pujant una costera molt empinada, mentre al seu costat una dona el ­ventava amb un ventall decorat amb fruites fins que aquell pan­teix es va parar després d’un ronc. A l’instant la dona va excla­mar ja està, se n’ha anat. I tots els xiquets vam baixar de la rei­xa.

img128p

Fotografia Joan Antoni Vicent

       Com que jo vaig ser escolà, vaig enterrar tots els morts del poble. A uns sota el so del bombardí de Ramonet de Barates. A uns altres només amb la veu feroç i pelada del duo de Robres i Peranso, seguits per una corda de pobres que cobraven un duro per portar el ciri que feia olor de sagí podrit, però abans s’ha­via de dur als moribunds el viàtic amb aquells canelobres, els cristalls dels quals en les nits d’hivern el vent gregal feia tremo­lar i en les parets obscures de la postguerra els seus cresols tragaven ombres en forma de moniato. Si l’agonitzant era de primera, hi havia volteig general de campanes; si era de sego­na, només un escolà obria la processó fent sonar una esquella amb les dues mans. En aquell temps de la infància vaig veure in­finits talons transparents que eixien pels llençols emmidonats per a l’ocasió en alcoves de calç molt humil i el rector que els untava com es fa amb les figues verdals i napolitanes perquè madu­ren.

      I després quan morien la porta quedava entretancada a mitjan vesprada sota la canícula amb la casa en penombra i en el car­rer desolat només hi havia algun gos amb la llengua fora. Els xiquets entràvem en aquelles cases on hi havia un difunt conte­nint la respiració:

      –Ama, ¿ens deixa veure el mort?

     –Passeu, passeu, –contestava una vella que estava al costat del cadàver espolsant-lo amb el matamosques–. Pobret, pobret, mireu com s’ha quedat. Com una cadernera.

    Tenien el mentó lligat amb un mocador, les soles de les saba­tes pintades amb betum i dins l’habitació se sentia vibrar un tavà en el cristall, però encara ara es troba unit en la memòria el perfil de la mort amb el perfum dels geranis del cementen i la melodia del bombardí ressonant en el tall de la pedrera, els plors ofegats amb un mocador o els glapits narratius d’algun fa­miliar que anava contant entre llàgrimes a viva veu coses del mort mentre el taüt era portat al muscle pel mig dels tarongers. Els enterraments, els gemecs, la llum ofuscada d’aquells sols quan la gent del meu poble moria com els grecs. Des del balcó cridava una dona quan treien per la porta el fèretre del seu marit que havia mort de sobte:

      -Mireu, mireu com se’n va. I ahir a la nit al llit encara em va donar una festa.

 Manuel Vicent