LA PLANA D’AHIR I D’AVUI: DEL MINIFUNDISME AL DESORDRE TERRITORIAL

1- LA VILAVELLA DEL MINIFUNDISME

la plana d'ahir

La Vilavella i el terme als anys 60.

Vista en perspectiva des de la Vilavella, la Plana ja fa temps que ha deixat de ser aquell territori idíl·lic,  l’ Arcàdia feliç d’un paisatge calmós fet a la mesura de l’home, de camps de tarongers ordenat amb parcel·les que en perspectiva configuraven un tapís amb tots els colors del verd, bragat amb els colors de la taronja i amb un intens aroma a flor de  taronger en primavera que limitava amb el blau de la mar.

 L’enyor d’aquell paratge ens porta a recordar escenes bucòliques d’allò que hem perdut; les sèquies on corria l’aigua amb la seua remor, les basses dels nostres banys infantils a l’estiu plenes de “samarucs”, el goig de la fruita, taronges, cireres, nespres, figues… acabades de collir, les casetes de camp on vivíem les nostres primeres aventures adolescents, els motors de reg, els indrets de les excursions de Pasqua. El territori estava creuat de camins nets,  rectilinis ben enllaçats que comunicaven el poble amb el terme, amb altres pobles de la Plana i la mar, i  en els que es podia circular amb bicicleta sense cap perill. Era un paisatge que corresponia a una manera de viure que girava al voltant del cultiu i comerç de la taronja.

la plana d'ahir  Cor de Jesus

Entrada al motor Cor de Jesús, espai ocupat actualment per la fàbrica Stylnul (STN)

 Tot estava organitzat al seu entorn i al seu cicle natural. La societat vivia bé o malament en funció de la propietat de la terra, de les fanecades que tenia, però quasi tothom treballava en el sector. Van ser les dècades dels anys 60, 70 i 80, l’època de més esplendor d’aquesta economia on tot responia a una racionalitat agrària i pròspera encara que no abundaven els diners:  paisatge, treball, vida social, …

Però a partir dels anys 90 comença la decadència de la xicoteta i mitjana propietat, el minifundisme en la comarca, que ocorre paral·lelament amb l’ aparició de grans finques propietat de comerciants i accionistes de la ceràmica, però en llocs llunyans.

Progressivament any darrere any augmenten sense parar els costos de producció, el preu de venda de les taronges és més barat, sense control sobre els preus ni garantia de cobrar les vendes; els ingressos són cada vegada menors. Els horts deixen de ser rendibles fins a resultar econòmicament insostenibles, agreujat per les fortes inversions recentment realitzades per a reconvertir el tipus de reg “a manta” pel degoteig.

El manteniment dels horts ha quedat  per a molts insostenible iniciant-se l’abandonament del seu conreu.  El  minifundisme ha entrat en una espiral de ruïna, i està condemnat a resistir perdent o morir.  Com veurem, la comarca de la Plana ha canviat el seu ús agrari, i per tant la seua fesomia,  a un altre industrial pel desenvolupament de la industria del taulell i la ceràmica. El territori queda creuat per autovies, carreteres i farcit de polígons i naus industrials ací i allà.

Text: Joan Badenes Edo

Fotografies: Joan Antoni Vicent Recatalà

Un pensament sobre “LA PLANA D’AHIR I D’AVUI: DEL MINIFUNDISME AL DESORDRE TERRITORIAL

Els comentaris estan tancats.