Contra Paradís, (4/52)

     4. No res sota la resplendor

    Recorde molt bé aquell paisatge de nusos: m’havien dipo­sitat en l’interior d’un cabàs profund com un pou i dalt en el brocal tenia el cel blau, però enganxat als meus ulls s’alçava el trenat d’espart que era tot l’horitzó. Una egua que es deia Maravilla estirava un carro carregat de matalassos i altres efectes pel camí de Vila-real entre tarongers amb part de la família a sobre fugint del front i aquesta expedició de refugiats la conduïa el Macareno, un dels jornalers de casa, segons vaig sentir contar més tard. Sense dubte el cabàs d’espart que contenia el meu cos havia transportat garrofes anteriorment perquè aquesta olor encara estava arrelada allí dins i després de tant de temps em puja des de l’inconscient a la creu de les celles quan la invoque en oració.

     El cabàs tenia les anses desfilades i des del fons jo les veia molt altes com dues ales trencades tan brillants que encara avui les somie d’or. Els fils d’espart molt gastats pel pas de tantes collites ara arrapaven el cel i van ser aquestes fibres lluminoses en agitar-se amb les bandades del carro els primers llamps que em cegaren i en aquell mur que s’alçava davant vaig trobar escrit un jeroglífic que des d’aleshores encara m’obsessiona: no hi ha res sota la resplendor. Jo mirava el paisatge de nusos. Les successives tra­mes d’espart formaven un intricat joc de llums quan per damunt d’elles s’esvarava el sol, una espessa xarxa que amb la seua bellesa cruelment em constrenyia, però a voltes aquell ordit ja pa­reixia la forma d’escriptura que vaig concebre després: signes aparents i indesxifrables que es multiplicaven fins a l’infinit dins la imaginació o la mirada creant un món sense sentit.

     Pel cel del cabàs divisava volant els molls d’un somier i unes quantes cadires de bova. També suraven en un desordre fatídic en l’aire distintes cassoles, la pastera i l’almud que jo havia des­cobert al rebost on la meua consciència es va revelar enmig de les bombes i de les pregàries de ma tia Pura. Tot oscil·lava ara al compàs dels cruixits del carro per aquell camí de terra amb fondes roderes per la partida del Tossal i de Cantalobos i jo anava acompanyat d’una mare dolorosa, d’un pare capficat, de dos germans i de Macareno que colpejava amb els ramals les suoses anques de l’egua Maravilla fugint dels rojos. Ja portava aleshores dues imatges de la Vilavella en la retina: aquella re­velació de la por al rebost davant una màscara de gas i la visió d’una cua al peu d’un camió de soldats  on jo estava  agafat a una  mà  de la meua germana  Rosita  davant  el  balneari  La Estrella enderrocat esperant amb una cassoleta la ració de llentilles que allí impartien com un sagrament i encara veig la gran perola fu­mejant, els viatges del cullerot dins un rotgle de moros que cridaven sacsant les seues capes roges.

      A Vila-real ens va acollir fins a la fi de la guerra una família que tenia un hort de tarongers tocant a una propietat dels meus oncles i aquesta amistat feta durant algunes generacions a tra­vés de la sèquia compartida en la pau de l’agricultura va servir de garantia en aquelles hores infaustes. Eren llauradors de bru­sa, partidaris de la Puríssima amb fons estables i dos rossins, gent bona, Doloretes i Josep Pasqual. Vivien al raval del Carme i posaven raves perfumats a l’ensalada, tenien una radio de ca­pelleta, armaris de pisa, un quadre del Cor de Jesús i el sòcol del menjador amb taulellets de Manises. Els meus pares lloga­ren una casa al cantó del carrer d’Ecce Homo, prop de l’església arxiprestal i de la pescateria, avalats també per un corredor de taronges anomenat Cantavella, amic de la família, un tipus amb faixa, armilla i barret de feltre negre que després vaig entreveu­re durant la infància. Enfront de la nostra casa vivia Maria Gra­cieta, l’organista de l’església que també tenia un piano amb el qual tocava El Danubi blaui aquesta melodia reconegudaamb el temps la duc superposada en la memòria a la imatge d’un ca­rrer desolat sense un gos ni un ésser humà per on jo anava per­dut al costat d’una reixa molt llarga, de la qual va eixir traspas­sant els barrots un frare immens amb barba i cíngol blanc per preguntar-me qui era jo, qui eren els meus pares, què hi buscava mentre m’assenyalava amb un dit enorme i després em posava la seua palma molt carnosa a la nuca per a conduir-me a un pati buit, de parets molt altes.

    A Vila-real anava amb la meua germana Rosita a una escola regida per sor Genoveva i una mestra que es deia donya Enri­queta. Jo tenia el costum de pixar-me quan en confondre una lletra del cató qualsevol d’aquestes dues harpies em pegava amb un regle no havent complert encara dos anys. La monja enrogia d’ira sota les seues ales emmidonades i l’altra llançava crits de rateta però en clavar-me el colp la meua germana per simpatia també es pixava i aleshores es produïa en l’escola un gran silenci. Prompte vaig aprendre que les vies urinàries por­taven moltes complicacions morals i familiars. El calor dels bolquers humits el porte associat al descobriment de les primeres paraules escrites, el meu menut tribut mullat que desguassa­va alguna cosa interior sobre els plecs de color rosa de les meues carns causava segons sembla un gran ronc en el món. Aleshores sor Genoveva m’enviava al corral de l’escola on hi havia una figuera. Recorde que a l’ombra d’aquell arbre, que no era sinó el de la ciència del bé i del mal, vaig saber amb evidència que aquell diminut instrument que portava penjant del budell seria endavant unafont de greus problemes.

Manuel Vicent