Contra Paradís, (3/52)

     3. El rebost

      Les plaques de la memòria, com les imatges de qualsevol fotografia, sempre es revelen en l’obscuritat. La meua tendra carn rosada estava aleshores enmig d’una llum de farina a la vora del Mediterrani, però va ser a l’interior d’un rebost tancat sota l’escala de pedra que servia de refugi on es va des­vetllar per primera volta la meua cons­ciència. Allí dins ma tia Pura resava: “santo Dios, santo fuerte, santo inmortal, líbranos, Señor, de todo mal. I a continuació, la seua criada Ro­sario, re­petia contestant a aquesta jaculatòria: ¡les bombes, ja estan ací les bombes! Uns sons profunds, densos i no molt llunyans acompan­yaven aquesta pre­gària, i això va ser la primera cosa quevan sentir les meues orelles en aquest món, als 18 mesos d’edat, a part d’una música de violí. Els nacionals estaven bombardejant Nules sense cap raó es­tratègica, només pel plaer de deixar un poble reduït a runa, amb cavalleries es­budellades penjant dels balcons, i jo era a dos quilòme­tres de distancia dins un rebost que feia olor a oli verge d’oliva que, per descomptat, devia ser d’Ar­tana.

      A casa venia tots els anys per primavera una dona d’Artana que era ampla, forta i terrenal com una escultura de Manolo Huguet, vestida de negre amb el mocador de dol al cap. Duia la provisió d’oli de cada temporada i en aquell rebost obscur, on l’inici de la meua consciència es va confondre després amb el terror, jo hi veia sent xiquet una llengua lluminosa amb reflexos verds que aquesta dona abocava en una gran tina de terrissa fina i esmaltada que ma mare tenia sempre a punt. Sense cap dubte, aquella tina ja era al rebost mentre queien les bombes i obria el seu ull dau­rat perfumant la foscor d’aquell re­fugi. A gates, entre les cames d’aquells sers plens de fere­dat, jo em vaig escapar cap al menja­dor i perquè això no tornara a passar algú es va presentar davant meu amb una màscara de gas com un espectre al·lucinant i la imatge d’aquest ser terrible que em va immobilitzar encara la porte as­sociada al perfum d’oli verge d’oliva, i també al fondo sa­bor de pa que en distints estrats s’ha­via solidificat en aquell rebost durant unes quantes gene­racions.  

      Amb el temps aquest buit de l’escala tancat amb una porta de morera amb quarterons era el lloc on en tornar de l’escola al migdia trobava sempre ma mare o la criada Herminia pastant. Jo era un xiquet de pàrvuls. Elles em sentien arribar pel so dels llapis Alpino, que repiquetejaven dins del baület en la bossa, i aleshores del rebost eixia indefectiblement una veu imperiosa que deia: “¡Manuel, a l’aigua!” Durant tota la meua infància aquesta va ser la segona condemna a què em vaig veure sotmès, i també eixia d’aquell recinte ple de viandes. Jo estava condemnat a anar tots els dies a la font del poble, a un brollador d’aigua mineral prop de la glorieta, no lluny de ca­sa, amb dos cànters verds duts amb un carret que havia fabricat a propòsit el Trinitari, fuster del poble, el mateix que un parell d’anys després em prendria les mides, estant jo en coma, per construir-me el taüt de pi que aniria, sense dubte, folrat de ras blanc amb xinxetes platejades, ja que jo anava a morir com un angelet. Ma mare pastava un pa candial i necessitava aigua, però a mi aquella set insaciable em feia l’efecte d’un càstig ine­xorable, encara que després apareixien unes fogasses romàni­ques, que amb orgull enmig de la fam general, la criada portava al forn camuflats amb un drap de dril a ratlles blaves sobre una post al cap, mentre pel carrer se sentia la veu d’Antonio Ma­chín.                    

      Al rebost hi havia una pastera amb distints sedassos i estants replens d’atuells per a mi indesxifrables que eren motlles per a magdalenes o potser formes per a altres pastissos i també hi ha­via recipients de cristall amb confitures, conserves de tomaca, olives xafades, sacs de sucre o de farina, i l’aroma conjunta for­mava diverses capes, una de les quals consistia en aquell terror que als 18 mesos d’edat vaig veure reflectit en el rostre de la criada Rosario, i l’altra, en el so de la pregària al Déu Immortal que ma tia Pura emetia amb una melopea d’angoixa que no era distinta del tro profund de les bombes ni de la visió de les fo­gasses d’or. Quan amb el temps després clandestinament jo en­trava al rebost a furtar algun dolç sempre en el fons d’aquella penombra veia reflectida la màscara de gas i inclús dins el flas­có de la mel de romer que portaven de la muntanya descobria aquella placa de memòria revelada per una brevíssima ràfega de malson. A les muntanyes hi havia les bombes que no van esclatar esperant que jugara amb elles. Ja he dit que algunes s’assemblaven al flascó de colònia de ma mare. D’altres en canvi encara guardaven en el seu interior la mateixa mel de romer que després vaig descobrir al rebost.

Manuel Vicent