La mà de l’home

IMG-20140302-WA0002

La Penya Espiadora

     Va pujar al terrat de casa a estendre els llençols que acabava de treure  de la rentadora. Els estenia al terrat perquè amb el sol que es negava a  amagar-se en la tardor i la brisa que bufava a mitja vesprada els tindria secs  abans d’anar-se’n a dormir.

     Mentre els estenia en els fils de pita que tenia instal•lats en forma de teranyina, contemplava la muntanya que ja començava a engolir amb la seva  ombra gairebé tot el poble. L’ombra la proporcionava la Penya Espiadora que romania impassible al  pas del temps en el cim de la muntanya. Ella havia vist passar les dècades  sense obrir la boca, però mantenia en la seva memòria els greus enfrontaments d’una guerra entre germans i de molts anys de penúries i de  fam. Allí continuava amb la companyia d’unes velles trinxeres que encara es  negaven a desfer-se davant el pas dels anys i de la gent. Aquestes havien sigut  construïdes per la mà de l’home però en acabar la seva funció restaven  impassibles dalt del cim.

     Ell feia temps que no la visitava, així que va decidir tornar-ho a fer. La  tenia allí davant dels seus nassos, com sempre tan majestuosa, però ara  semblava que li passava alguna cosa. Era com un malalt que necessita treure’s  un pes de sobre. Necessitava algú que l’escoltara.

    A la sendemà va pujar a poc a poc, ja no podia fer-ho corrent, perquè els  anys li passaven factura. La va trobar trista i una mica seriosa. Es va gitar al  seu costat i va començar a comprovar des de la perspectiva que li  proporcionava el cim, quin podia ser el motiu de la seva tristesa.  Es va deixar anar observant des de dalt de tot la línia que divisava el cel i  la terra, llavors va veure que era el que la tenia tan decaiguda. Des d’allí es  podia comprovar com la mà de l’home havia anat guanyant terreny a la natura i com se sentia amenaçada per urbanitzacions, fums, deixalles i brutícia que l’home s’havia encarregat d’estendre als seus peus.

Article elaborat per Sebastià Roglà.