El món de Jana, 55

Cap de setmana a Aín, 22/03/2014

rastollsI

Després d’esmorzar hem començat la jornada. El príncep ha vingut per mi i ens hem anat al tros. Tot era ple de herbes seques que ha hagut d’extreure mentre jo perseguia marietes i papallones.
Una pedra de rodeno, tan gran que no em cabia a la boca, ha estat la meua perdició. Ha estat l’excusa perfecta per esmolar-me les ungles i llaurar la terra.
Els cirerers farcits de flors.
Beneïda sigues primavera perquè et sent, per formar part teua.

II

Hora de dinar

paresaiiiiiiiiiiEl meus segons pares m’han convidat a dinar. Amb la petita Balma, Juan Ma i Susanna hem compartit taula.
– Com que he sentit dir que escrius en llunes tristes t’he fet sopa de lletres i nombres. Menja escarola, tomata; tens formatge de cabra, pit de pollastre arrebossat, i carxofes.
– M’agrada el teu vinagre; és del que fas tu, cert?
– Vine a la nit i t’enduràs una ampolla.

La xocolata negra amb ametlles i poc de sucre, l’aigua, els colors d’aquesta escalfor, la companyia…

– No res s’assembla a tot açò: aquesta és la meua senzilla felicitat. Des de la finestra del carrer de l’aigua he mirat enllà, cap al bancal; terra roja entre cirerers nevats de flors. Sura una lleu pluja sobre el rierol on feia instants s’ha banyat Jana. Recorde  el desig, aquella tendresa de la dona dels núvols;  sobre l’aigua dels bassals, com un  sabater (Gerris lacustris), balla la meua Pau.

III

Jana i pedraSón les 16:30 i ha vingut el príncep per tornar, de nou, al tros. Clava l’espioc  per estovar la terra, dobla l’esquena i vénen paraules al vocabulari del cervell; ha de tenir-ne cura de no oblidar-les: ara no pot escriure.
Amb el rastell ha arreplegat les fulles mortes del nyesprer de 50 anys; ha apilat l’herba seca, els matolls i tota la fullaraca que duu amb el bidó cel. Ha de demanar permís per botar-li foc. Serà el proper cap de setmana.
Ell pensa: – Aquesta setmana passada passejava Nietzsche -mijançant autovies d’aire- de la ment a l’aula. Ara taste una altra forma de llibertat.

Amb les tissores poda els llorers fills, brots petits que surten de la terra, les heures silvestres abraçades al nyesprer.
Jo grate la terra, arrape la pedra. No fa fred, es desempereseixen els primers estels.
La pell del terra  assenyala colors d’humanitat.

IV

Hem acabat la jornada a les 19:00. Ja som a casa. Des del balcó s’apagava el capvespre. El príncep es dutxa i al menjador sona Wozzeck, l’òpera atonal del gran Alban Berg. Escrita a cositons, durant la primera guerra mundial, fou acabada l’any 1922 amb el recolzament econòmic wozzeckd’Alma Maria Mahler.
Una reflexió sobre la brutalitat de la pobresa, un espectacle magistral que parla de la compassió humana, la violència i les emocions: intel·ligència i cromatisme músic, emocional.

El príncep va camí de la cuina, prepara el sopar. Pela una ceba, afig carabasseta i tot baixant-li força al foc,  surt al celobert per preparar-me el meu. Avui toquen boletes de pinso eixut; la seducció que em provoca ve de petits bocins de pernil. Mastegue mentre remena el dolç aroma de la paella. Amb tot el que he bregat, aguaite el musell entre les tires de la cortina. Mentre m’empasse el got afegit es prepara una tendra amanida.

Canta Wozzeck  i Marie li llig al seu fill una narració bíblica tot pregant-li  a Déu quejana dormintjpg tinga compassió. En veure Maria imagina que és una lluna roja. Wozzeck, un conillet d’índies amb qui el Doctor ha experimentat per tal de guanyar-se uns diners, s’enduu Maria i la mata.

Hora de sopar amb els darrers compassos. Ni la història, ni la música fan que restes indiferent.
Després d’escurar no ve la son; se’ns fan les tres.

Vet aquí el meu dissabte, els seus records…

SI VOLEU LLEGIR EN ORDRE INVERS LES 54  HISTÒRIES VISCUDES PER JANA, PIQUEU SOBRE AQUESTES LLETRES.

Si vols seguir-me pel FAZEBUK, ací.