Contra paradís, (2/52)

2. L’ombra d’una música de violí

    Mon pare tocava el violí, l’oboè i el clarinet. La casa on vaig nàixer, al carrer de la Cova Santa, número 15, va ser confiscada i convertida en oficina militar durant la guerra, bé que només la planta baixa; mon pare va estar amagat 18 mesos allí mateix, en un sostremort que es va habilitar al cel ras del primer pis i tocava el violí, l’oboè i el clarinet a poqueta nit dins d’aquell forat esperant que baixaren les tropes de Franco pel piló de Santa Bàrbara. Els militars republicans ocupaven les habitacions principals de baix i entre aquella gent amb gorra de plat que entrava i eixia ma mare amb tres fills —un era aquest mortal— feia una vida quotidiana d’ama de casa. El seu marit, els del comitè del poble el consideraven fugit, potser perdut en algun paller de Borriana, sota un salze de la marjal de Nules o ficat en alguna carbonera de València.

    Mon pare va ser un topo nacional. Havia votat la Derecha Regional de Lluís Lucia, anava a missa tots els dies, tenia algunes fanecades i per descomptat havia desitjat que Franco s’alçara a arreglar les coses. Quan això va passar, el van enxampar de seguida. A la plaça de l’Església els sants de la qual ja havien cremat en una pira també alimentada amb l’orgue, un camió conduit pels de la FAI va anar carregant els sospitosos de col·laborar amb la causa dels rebels, entre els quals el meu avi Ximo i enmig dels insults de dones de got i ganivet el camió ple de pols va partir cap als calabossos de Castelló. Mon pare em tenia al braç quan va arribar a detenir-lo un del comitè adornat amb canana, espardenya valenciana i una dent d’estany. Mentre aquest subjecte formulava amb certa ironia la promesa que no passaria res, ma mare va esclatar en plors i pel que sembla jo també, de manera que aquell revolucionari va haver d’arrancar-me de les mans de mon pare per a poder endur-se’l pres i encara que aquesta imatge no la recorde, sé que m’ha deixat una làmina ferida en la memòria.

    Era previsible que el picaren en algun barranc on poc després apareixerien capellans i gent d’ordre afusellats enmig dels tarongers carregats de fruit, però a mon pare el van dur a Castelló, li van fer una espècie de judici i van demanar per la seua llibertat una fiança de 200 duros. Ma mare va dur els diners en un saquet del berenar al tribunal, agafant a Nules el tren borreguero, amb la qual cosa mon pare va ser alliberat, va tornar al poble i en compte de posar terra pel mig es va fabricar un forat en la seua pròpia casa, al pis de dalt i no va oblidar carrejar-s’hi el violí, l’oboè i el clarinet, però aleshores l’exèrcit de la República va requisar l’habitatge i va quedar-hi atrapat sense poder fugir-ne.

    Quan a la fi de la jornada de treball els militars tancaven l’oficina i se n´anaven, en aquest moment mon pare començava a tocar el violí en l’interior de l’amagatall. Entre les ombres del cervell conserve la melodia de La leyenda del  beso que baixava pel buit de l’escala des de molt alt sempre que es feia fosc i durant molt de temps aquella música va ser obsessiva, però a voltes també sonava un motet de Perossi i després tornava un solo d’oboè o de clarinet d’algun arranjament de Wagner per a banda municipal.

    Jo anava de grapes per tota la casa i començava a balbucejar les primeres paraules. Anava descobrint els espais, els rostres familiars, el rebost, la llum que en patinar sobre els taulells del menjador extreia algunes figures de dragons blaus, els llavis de ma mare, els cristalls de l’armariet que reflectien botelles amb licor de cafè i granadina, les cadires de cirerer alineades als flancs de l’entrada fins als balancins, però a voltes silenciosament a quatre grapes m’enfilava per l’escala de granit quan escoltava molt forta, quasi perduda, la música d’un violi; pujava al primer pis obert a un ampli corredor i allí a voltes sorprenia l’ombra d’un home que s’amagava en veure’m i en aquell moment cessava la melodia. Durant el dia jugava amb un cavall de cartró sense problemes entre les polaines dels militars republicans que escrivien a màquina en la planta baixa i ma mare de forma subreptícia a la cuina preparava algun aliment per a pujar-li’l a mon pare simulant-lo sota el davantal. De grapes jo la seguia i això produïa en ella una reacció aïrada, però a la caiguda del sol tots els dies començava a sonar amb dolçor La leyenda del beso en aquell espai reduït, cosa que m’atreia en gran manera i quan ma mare o la criada s’oblidaven de mi, anava jo pujant cap al pis de dalt portant un reflex condicionat i no em podia parar.

    Prompte va comentar aquest joc cerebral entre aquella ombra que fugia, la música que cessava i l’angoixa de no atrapar-les mai. Un matí d’estiu al peu de l’escala vaig balbucejar un glapit cridant mon pare. Un d’aquells militars va alçar l’orella, va mirar ma mare fixament mig minut, va somriure amb ironia i va continuar escrivint. Abans de fer-me amb la llum de la consciencia jo creia que mon pare era una ombra de música que en la meua presencia cada vesprada s’esfumava cap a dalt, un ésser innominable que tocava el violí. Ma mare es posava el dit als llavis manant-me callar quan començava a sonar aquella melodia.

Manuel Vicent