El pas del temps

    Els dies són quasi sempre iguals, som esclaus d’una rutina que ens fa consumir els dies, un darrere d’un altre, com si foren caramels, sense parar-nos a pensar, i veient com ens passen de ràpid. Les hores, les dies, els anys… La seva velocitat és de vertigen.
Les fulles del calendari que tenim penjat en una paret de la cuina cauen i cauen sense que nosaltres puguem aturar-lo. Al mateix temps el rellotge ens fa presoners del seu temps. Aquest sempre corre en contra nostra. Encara que de vegades volem que les sagetes del rellotge aespaciotiempocceleren el seu pas, sempre acabem desitjant que s’aturen i que ens deixem una mica més de temps, un poc més d’aire, en fi que ens deixen respirar i observar.
Quan veiem de prop que l’abisme mira a l’horitzó, llavors fem un recompte ràpid de tot el que hem fet. Però sobretot del que ens hem deixat per fer. Desitjaríem que la vida fora com una càmera de vídeo en la que esborraríem, retrocediríem o retallaríem segons els nostres interessos.
Malauradament això no és així i la pel·lícula de la vida no porta inclosa el botó de rebobinat. Sempre que passa alguna cosa ja no hi ha volta enrere.
Quan ens fixem en algun dels dies ho fem perquè és diferent a l’anterior i llavors és quan desconnectem del nostre carrusel de dates, hores i rellotges, llavors pensem que la vida va tan de pressa que ens avança per la dreta.
Mai és tard per aturar-se a mirar, a contemplar, a observar, a pensar. Desgraciadament ens hem endinsat en una voràgine de velocitat que fa que no arribem a contemplar el sol, la lluna o els estels.
De totes aquestes coses sols ens adonem quan algú que estava a prop nostre desapareix per sempre.

Article elaborat per Sebastià Roglà.