El cas de l’anacoreta de la Vilavella

Acabava de començar l’any 1888 quan l’existència d’un anacoreta o penitent que vivia  de manera completament frugal a una cova del terme de la Vilavella va saltar de diari en diari per tot Espanya.

La notícia apareixia en  EL CORREO DE VALENCIA en l’edició del dia 10 de gener. A les pàgines d’este diari es destacava que “Según cartas de Villavieja que tenemos a la vista, el penitente, que se alberga en una cueva de aquellas montañas no ha comido desde el dia de Todos Santos hasta el de Noche Buena más que un pedazo de calabaza cocida al horno, o una patata asada sin sal ni aceite, cada vinticuatro horas, sin haber probado el pan en dicha época.”

La notícia publicada al diari valencià vermitanoa córrer com el foc sobre la pólvora i ràpidament començà a aparèixer en altres diaris. El dia 12 de gener varen tindre ocasió de llegir-la els parroquians de LA UNIÓN CATÓLICA, diari que es publicava a Madrid, que assenyalava les penúries gastronòmiques de l’anacoreta: “En la actualidad, desde el primer dia de Pascua, come un pedacito de pan y menos de media onza de chocolate crudo, próximamente a las doce de cada dia. Todo esto, adquirido de limosna.”

Uns dies més tard a les pàgines d’altres diaris com ara el DIARIO OFICIAL DE AVISOS DE MADRID o LA DINASTÍA de Barcelona l’anacoreta vilaveller seguia cobrant protagonisme. Estos diaris informaven que “A pesar del frío intensísimo que se siente en la cueva donde se alberga tan ejemplar anacoreta, una estera le sirve de cama, un peñasco de almohadón y por toda cubierta la burda y corta túnica que lleva a diario.”

El cas de l’anacoreta, tractat en general com una notícia curiosa per la premsa, també va tindre el seu ressò en publicacions de caràcter més crític. Al setmanari madrileny EL MOTÍN. Periódico satírico semanal de marcat caràcter anticlerical, sota el titular  Un pillo probable, es llegia que “Muy meritorio para con Dios serà que el abstinente anacoreta pase frío y duerma sobre una vieja estera y por cabecera un canto; pero ¿Qué bienes reporta a la sociedad con esas majaderías? ¿No sería mejor que en vez de vivir de limosna y metido en una cueva (con lo cual se ahorra pagar al casero), empuñase una azada y trabajase como cada quisque desde que el sol sale hasta que se pone? ¿O es que la vagancia deja de serlo cuando se cubre con el apiojado sayal religioso? “

Un parell de setmanes després de saltar a les fulles dels diaris i setmanaris la notícia de l’anacoreta de la Vilavella va desaparéixier progressivament. Atrets per la curiositat de l’impacte del primer moment, el rastre del penitent va deixar d’interessar als editors i va passar, com tants altres protagonistes de les més variades notícies, a l’oblit.

Potser algú al poble n’ha sentit parlar alguna volta de l’anacoreta, les seues penúries gastronòmiques i la cova que li servia de llar?

Article elaborat per Nel·lo Navarro.

Un pensament sobre “El cas de l’anacoreta de la Vilavella

  1. A poc metres del tallat de la Pedrera s’obri una xicoteta cova; ara és coneguda com El Polvorí (s’hi serva dinamita ), però abans se’n deia la coveta del Penitent. Supose que es referirà al mateix. El Penitent venia patenes “medalles”, car la balmeta estave ben a prop de l’ermita de sant Sebastià. Un dia, uns furoners de La Vall varen vindre a furonar, el furó va entrar a la coveta i el penitent, creent-se que era una mala bèstia, el va matar. I els furoners, de retruc, volien també aniquilar el sant home. D’ença aquest incident va desaparèixer de la vila. Aquesta historieta me la varen comptar les germanes Flors, a la dècada dels huitanta.

Els comentaris estan tancats.