L’esperança

Després de tot el boom immobiliari que havia hagut a les comarques d’interior, Joan continuava excavadoras-orugapensant que el millor lloc per a viure era un poble. De moment les grans excavadores, eixos gegants de color groc que arrossegaven a mossos tot el que trobaven pel camí, no s’havien menjat el paratge natural que ell visitava cada dia passejant amb el seu gos.

Havia viscut molts anys a la ciutat on treballava com a agent d’assegurances, però la pressió d’un treball molt obligat i amb poc temps lliure l’havien fet renunciar. A més s’havia adonat que no era un home d’asfalt.

Així, una nit en arribar a casa i mirar el rellotge va vore que eren les onze de la nit i que havia eixit de casa a les vuit del matí. Havia fet una jornada maratoniana, gairebé com totes, i no recordava ni que havia esmorzat, ni tampoc del dinar. A més era mitja nit i tampoc havia sopat. Allò no era vida. Tot això va fer que el retorn al poble fóra imminent.

El dia següent es va aixecar i va anar a l’empresa. Li va dir al seu cap que estava fart de ser un presoner del seu treball i que ho deixava tot. Li va entregar el mòbil, l’ordinador i les claus del cotxe de l’empresa.

Llavors va agafar el mapa de la província i va decidir un lloc on aniria a passar la resta de la seva vida. Va desllogar el pis, va fer les maletes amb el que considerava imprescindible i se’n va anar de la ciutat per sempre. Al arribar al poble va llogar una xicoteta granja on es va dedicar als treballs del camp i a cuidar d’uns quants animals que li proporcionaven tot el que necessitava per poder subsistir.

Quan ja portava gairebé dos anys al poble des del paratge observava amb desànim la proliferació de maquinària de construcció cada vegada més a prop. Estava molt preocupat, ja que l’efecte dominó podia fer que el seu estimat paratge acabara seduït pels plans urbanitzadors que voltaven l’entorn de la comarca.

Però, de sobte, la bombolla va esclatar i la construcció de vivendes va caure en picat. Joan, assegut baix d’una vella garrofera observava amb satisfacció la retirada de l’armament constructor. Se sentia satisfet. La natura s’havia acabat imposant a la bogeria.

Relat enviat per Sebastià Roglà, autor del blog cervellets de canarion publica des de l’any 2010.